Creu i ratlla

Sabem relativitzar la mort i fer-ne, fins i tot, un acudit? Una amiga deia que a la vida hi ha un temps per a cada cosa, fins i tot per pensar l'epitafi. Aquests dies han marxat, entre d'altres, el poeta Joan Vergés i el guitarrista Paco de Lucía. Al costat de la tristesa inherent a tota pèrdua, l'enginy a l'hora de mofar-se de la mort és símptoma d'intel·ligència i de generositat cap als que es queden.

La mort, diu el taoisme, no és superior a la vida. Més aviat representa el despertar d'un somni. Per què hem de témer la mort si és l'únic segur que tenim en aquesta vida? Passeu-me el sarcasme, però en els temps que corren... Hi ha epitafis irreverents, memorables, literaris, sarcàstics, rebels, descarats. Més enllà de la inscripció mai no gravada de Groucho Marx (“Perdonin que no m'aixequi”), hi ha el de Billy Wilder (“Sóc escriptor però ningú no és perfecte”), el de Miguel Mihura (“Ja deia jo que aquell metge no era gaire bo”), el de Bach (“Des d'aquí no se m'acut cap fuga”), el de Stan Laurel (“Si algú va al meu funeral amb cara de pomes agres, no li parlaré mai més”) o el de Fernando Lleras (“No sé què faig aquí”), entre una llarga llista d'inventives.

Però la majoria de nosaltres no som famosos i morim en el més pur anonimat: en canvi, som molt creatius a l'hora de dir adéu-siau. Hi ha epitafis que són la darrera estacada: “Aquí jau la meva dona, freda com sempre.” I la contrapartida: “Aquí jau el meu marit, per fi rígid.” També hi ha la genialitat de la frase breu però implacable: “Sense comentaris”, “Game over”, “No cridi: estic mort, no sord”, “Deixeu-me en pau” o “Estic mort. Ara torno”, o la ironia agredolça: “Mort per la voluntat de Déu i gràcies a l'ajuda d'un metge imbècil”, “En realitat preferiria estar a Filadèlfia”, “Vaig perdre una aposta amb la mort i jo sempre pago”, o l'impagable “Aquesta postura m'està matant”. Creu i ratlla: mort i rialla.