Ull de peix
País Valencià
Com que sóc valenciana, d'Alcoi, sempre paro l'orella quan algú esmenta el meu país. Val a dir, d'entrada, que em desil·lusiona la davallada del concepte de Països Catalans, que tant havíem acordat respectar; avui crec que només el PSAN, la CUP i una servidora continuem pensant en termes de Països Catalans. Els savis de la transició, que encara avui creuen que són benemèrits, van esmicolar els nostres Països.
Doncs bé, la primera cosa que sento repetir és que els valencians detesten els catalans. Aquesta primarietat, que és impossible de sostenir si viatgem una mica, és el resultat d'uns mitjans de comunicació majoritàriament en mans d'espanyolistes (els quals ho són més, d'espanyolistes, que la llotja del Real Madrid) i per un remot sentiment de culpabilitat. La lletra del famós himne de Serrano ens explica moltes més coses que una lliçó magistral. La segona cosa que sento a dir és que “allà baix” la llengua s'ha perdut. I la tercera, que els valencians són molt de la gresca, de la broma i de la festa (i els qui folkloritzen el País Valencià, que n'hi ha uns quants, ho confirmen sense vergonya).
I tanmateix, com que les primarietats acaben desmuntant-se soles, estiguem atents perquè crec que el País Valencià un dia ens donarà una sorpresa majúscula. Ara fa poques setmanes hi hagué una magna manifestació, a Castelló i a València, en què la multitud ensenyava una futbolera targeta vermella al senyor Fabra, el mateix que ha tancat Catalunya Ràdio i TV3 i el que ha ensorrat Canal 9; l'odi que té aquest home per la llengua és digne d'estudis psiquiàtrics de molta envergadura.
També sento a dir que “allà baix” tothom és del PP. No sobraria gens que llegíssim una mica la història, la més recent i la no tan recent. El País Valencià ha estat d'esquerres tota la vida: quan els doblers dringaven sobre les taules de la construcció, és clar que molta gent s'apuntava a l'orgia. Els resultats ja els sabem.
Una mica de rigor, companys.