La cultura canvia

Mentre tots els polítics i tots els governs, del color que siguin, segueixen treballant per mantenir, amb fets i amb paraules, el seu estatus personal i el del partit que els acull i els permet gaudir d'una vida infinitament millor que la dels ciutadans que representen, mentre ells s'asseguren la màxima impunitat per a totes les malifetes, corrupcions i corrupteles, la resta de la gent, la que pateix retallades de sou, augments d'impostos i assisteix impotent al trist espectacle de veure com tothom que pot posa la mà a la butxaca (finançament obscur de partits, donacions anònimes, cursos de formació i un ventall inacabable de models d'actuació i de quantitats distretes), s'esforça per anar endavant amb idees i projectes cada dia més originals i seductors.

En l'àmbit de la cultura, aquest territori fosc que, ara que ja no hi ha grans i fastuoses inauguracions per poder-se fer la foto de rigor i lluir al costat de les estrelles, els polítics han decidit oblidar i deixar en la més absoluta de les inanicions, tot i ser l'element clau del present i del futur dels pobles, hi ha moltes coses que es mouen. De fet, l'anomenada societat civil s'ha abocat a fer allò que no fan els governs, les autoritats i els grans grups editorials.

Sempre a la recerca de la màxima rendibilitat, ja sigui econòmica o social, s'han anat abandonant línies de treball i, per tant, obrint escletxes que molts joves amb idea, intenció i ganes s'afanyen a omplir. Tot i la crisi i l'esvoranc profund que sembla obrir-se davant nostre, diria que no recordo una època tan prolífica en la creació de noves iniciatives editorials. D'uns anys ençà estan sorgint multitud de petits segells editorials, generalistes o especialitzats, que malden per obrir-se una via de negoci i que aporten una nova visió i un aire fresc al sector.

Per sort n'hi ha molts més, però aquests quatre noms escollits donen exemple d'una manera més directa, visceral i emocionant d'afrontar la literatura i l'edició, i són la prova que hi ha coses que comencen a canviar en el món de la cultura. Raig Verd, amb marcada tendència cap a la narrativa nacional i internacional, amb el premi Llibreter com un aval, un regal, un impuls i l'esperó per anar endavant i, en certa manera, servir de mirall a altres iniciatives semblants; Llibres del Delicte, especialitzada en novel·la negra i amb propostes com ara l'antologia Elles també maten; Edicions Sidillà, amb una voluntat més generalista i una idea acurada i subtil d'abordar projectes complexos i ambiciosos, o Edicions Terrícola, dedicada a donar sortida a la poesia.

Tots treballen, des de la voluntat, el rigor, la passió i l'amor per la feina ben feta, per aconseguir que llegir sigui una aventura emocionant, més enllà de les dictadures protagonitzades pels llibres de grans vendes i amb aclaparadores campanyes de màrqueting a l'espatlla.

Els seus llibres són propostes arriscades, creatives i diferents, i això es nota. El sector editorial català està vivint una transformació lenta i fascinant, el problema rau, com sempre, en dos punts, dos punts que ara per ara segueixen en mans dels polítics i de les grans estructures de poder econòmic, o, el que és el mateix i amb altres paraules, que difícilment se solucionaran de manera racional i coherent: la distribució i els índexs de lectura. Les xifres canten; d'una banda, portar un llibre del magatzem a la llibreria s'emporta entre un 50% i un 60% del preu total i, com sempre passa, acaba sent més rendible portar-hi tres piles de llibres d'una multinacional que un títol perdut d'una editora independent. I, de l'altra, la gran (i potser única) idea per fomentar la lectura era fer sortir el Pep Guardiola a dir que li agradava llegir. Llàstima que va marxar cap a Alemanya i va perdre impacte mediàtic i, és clar, aquesta mateixa operació amb el Tata Martino potser no seria ben bé igual.

Sigui com sigui, potser només cal esperar que la societat civil es posi les piles i descobreixi una manera al marge dels polítics de fer créixer els índexs de lectura i la manera de portar llibres del productor al lector sense perdre la meitat del negoci pel camí. I és clar, encreuar els dits i desitjar que no passi com amb les plataformes de micromecenatge cultural, en què la classe política és a punt de demostrar, una vegada més, que ni menja ni deixa menjar.