Vagar per l'espai

Una altra estratègia per replicar les declaracions del ministre d'Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, segons el qual “una Catalunya independent vagaria per l'espai sense reconeixement internacional”, consistiria a remarcar el caràcter positiu d'aquest escenari. En els moments de transició posterior a la declaració d'independència fins i tot seria convenient la desvinculació catalana de les estructures internacionals: això voldria dir que som efectivament sobirans i que podríem començar a fer política. O és que la independència no significa la capacitat d'aquella comunitat de decidir lliurement amb quins altres estats es relaciona i amb quines organitzacions s'integra, començant per la Unió Europea? Amb un territori com una Catalunya independent, que genera un PIB proper als 200.000 milions d'euros anuals al cor de l'Europa occidental, la negativa de reconeixement també té conseqüències pertorbadores per als estats de la mateixa regió geogràfica. Estaria disposada la senyora Merkel o el senyor Hollande a assumir un focus d'inestabilitat política i econòmica del qual puguin beneficiar-se potències no europees? Permetrien la cancellera alemanya i el president de la República Francesa que els milers d'empreses dels seus respectius països que operen a Catalunya trobessin bloquejats els seus capitals com a conseqüència de l'expulsió del nou estat català del mercat interior europeu?

I no cal dir que per a qui en primer terme seria catastròfic el no reconeixement seria per a Espanya. Si l'informe de García-Margallo anuncia, de forma una mica impròpia en tractar-se d'un text de caràcter oficial, que operaria el boicot social als productes catalans i que això perjudicaria greument l'economia del Principat, es poden imaginar quines repercussions tindria per a l'economia espanyola que les seves mercaderies estiguessin subjectes a aranzel en el seu pas per Catalunya (tant si es consumeixen aquí com si travessen el país en destí a Europa)? O que els capitals d'entitats com ara el Banc de Santander i el BBVA es trobessin enterrats en el nostre territori “pels segles dels segles”? Sense acords d'inversió ni participació en els procediments de resolució de litigis els actius de persones físiques i jurídiques estrangeres dipositats a Catalunya sempre podrien ser subjectes d'expropiació. Això deixant de banda la repercussió que tindria per a la Hisenda espanyola la pèrdua de la recaptació que genera allò que fins ara ha estat gairebé el vint per cent del seu PIB. En aquest sentit, es pot també arriscar la senyora Merkel al fet que, en no ser reconeguda, Catalunya no assumeixi una part de l'actual deute espanyol i que el quadre macroeconòmic del que quedi d'aquest estat expressi una irreversible fallida?

Val a dir que totes aquestes consideracions es formulen sense acabar de calibrar una paradoxa primigènia: mentre Espanya no reconegui Catalunya, aquesta continua formant part de la UE i, per tant, continua operant el mateix règim de llibertats de circulació de persones, de mercaderies i de capitals. Si Espanya no la reconeix, tot continua igual a efectes d'aplicació del dret de la UE en territori català i, si la reconeix, està forçada a negociar amb les autoritats catalanes i s'obre la porta a l'adhesió de l'estat català en els tractats constitutius si així ho accepten els altres 27 estats membres. L'arrencada del procés va patir, al meu parer, una seriosa mancança a l'hora de presentar el gest independentista com una continuïtat del règim de relacions exteriors que té Espanya (especialment en referència a la UE) quan representa una oportunitat de revisar-ho tot. Però per això cal que els sectors que lideren el projecte comencin a fer política d'estat, i em temo que, sigui perquè fa tres-cents anys que estem esborrats de la dinàmica de les relacions internacionals o sigui perquè en el fons els nostres dirigents no confien en una ruptura amb totes les conseqüències, que aquest capítol encara es troba molt poc madur.