La inevitable paradoxa
Tant els que desitgen la independència com els que volen un nou encaix de Catalunya i Espanya han de coincidir que un acord de partits és necessari per negociar amb una veu única que representi una gran majoria de la població catalana. Aquesta és una primera condició tan evident com necessària, que ha d'anar acompanyada d'una segona: hi ha d'haver una persona amb autoritat per liderar la negociació i guiar el procés que la ciutadania ha de reconèixer com a tal i els partits han de seguir amb les matisacions necessàries en funció de la pròpia ideologia.
Si fos possible celebrar una consulta, el govern central l'autoritzés, l'acord entre partits es derivaria fàcilment d'aquesta perquè es tractaria d'elegir els representants que negociessin en funció de la voluntat ja expressada del poble. Però, si no hi ha consulta, es tracta primer de construir la majoria, de fer explícita la seva voluntat i, després, de negociar amb el govern central, primer una consulta de ratificació o alguna declaració política equivalent i, després, el nou estatus polític.
No es posa en dubte que a curt termini l'única persona amb el grau de respecte social suficient per liderar el procés és el president Mas, però és també necessari un suport social d'esquerra a dreta, ampli i estable. CiU representa el centredreta i, per tant, les esquerres catalanes, des d'ERC fins a Iniciativa, la CUP o una part del socialisme dissident, han de donar suport a la seva figura més enllà del que políticament representa en política social i econòmica com líder d'una força de centredreta.
Aquest plantejament que sembla evident a la ciutadania no ho és tant dintre de la política dels partits. L'afirmació de les esquerres, “donarem suport al president Mas però no donarem cap suport a CiU perquè el seu ideari és contrari al nostre”, és un plantejament acadèmic. És inqüestionable que el suport al president és també un cert suport a CiU, perquè una qüestió va associada a l'altra i la ciutadania ho percep així. Si l'operació tingués èxit, s'arribés a la independència o a un nou encaix de Catalunya i Espanya, el president Mas recolliria el rèdit de l'operació i, per tant, també CiU.
La independència dels EUA es va aconseguir pilotada per un grup de polítics que van crear el Partit Republicà, avui Demòcrata. Tots els presidents de 1789 a 1817, Washington, Adams, Jefferson i Madison, van sortir d'aquest grup. El poble reconeixia en ells els polítics que varen aconseguir la independència per la qual havien lluitat. Després d'aconseguida, el seu control de la política nacional es va mantenir durant anys.
L'esquerra té, doncs, un problema pel que fa a la “transició nacional”, donar-hi suport suposa deixar en segon lloc el propi ideari per així aconseguir el fet polític més important d'aquests anys. Té lògica respecte d'aquest plantejament que es vol i es proclama transcendent, però va contra la política de partit en el curt termini.
Les eleccions europees han estat una magnífica ocasió perquè els partits sobiranistes presentessin una candidatura conjunta. A Espanya li corresponen 57 diputats al Parlament Europeu i per tant a Catalunya, que té el 16% de la població espanyola, 9, més si la participació a Catalunya fos més alta que a Espanya. Una candidatura conjunta del bloc sobiranista, que avui representa el 65% dels votants catalans, hauria aconseguit 6 diputats, amb un impacte determinant en l'àmbit internacional. Però la contrapartida hauria significat una llunyania dels partits d'esquerra catalans respecte de llurs equivalents a Europa. Si es fa prioritàriament una política, no se'n pot fer simultàniament una de diferent, malgrat que ambdues no siguin contraposades. Són possiblement aquests interessos de partit els que han malbaratat una ocasió d'obtenir una notorietat internacional que ja no s'aconseguirà.
Si arribat el 2016 la decisió fos fer eleccions autonòmiques com a vehicle d'un plebiscit seria necessari preparar-les de manera adequada per evitar que la lluita partidària estigués per sobre del que hauria de ser l'expressió de la voluntat del poble sobre el futur de Catalunya. Podria fer-se un govern de coalició previ a les eleccions, però hi ha també altres alternatives. Es tornarà a plantejar la dicotomia de l'interès partidari i l'interès de país en els partits sobiranistes. Els propers dos anys demostraran la fermesa de certes declaracions polítiques actuals. No es pot fer una truita sense trencar ous.
