Crimea

Tots sabem que Crimea acabarà sent part de Rússia, oi que sí? Tots sabem que totes aquestes veus d'indignació i amenaça que s'aixequen al món, i en especial a la unidad de destino en lo universal, faran un mutis perquè els de Crimea tenen un amic que té tancs. I gas. I no ens quedarem sense Champions si Gazprom s'enfada, oi que no? Tots sabem que el món es mou únicament i exclusivament per interessos, i un cop més el mapa es mourà, no per la força de les urnes, sinó per la força de les armes, encara que no calgui disparar ni un tret, per fortuna, aquesta vegada. I serà una nova vergonya internacional i, especialment, per a aquesta Europa encaterinada com Jep Gambardella que, com li va dir Xavier Sala i Martín a Durão Barroso a Davos, accepta al seu club nous estats que ho són després d'una guerra, però dóna cobertura amb un silenci còmplice a les amenaces espanyoles cap a qui vol fer un procés legal, pacífic i democràtic. Olé, tu.

Ahir, a El món a Rac1, Jordi Basté va explicar el cas del Fèlix de Llafranc, a qui li ha arribat una multa del Servei Català de Trànsit per excés de velocitat. És igual que el vehicle anés a sobre d'una grua... I que qui corregués fos la grua. També corria el cotxe, no? Kafka, que és qui millor ha relatat com la burocràcia i la llei es poden convertir en la dictadura de l'absurd, ja ha explicat aquesta manera organitzada de ser irracionals, amb individus anònims i sense ànima que viuen dins d'un engranatge que ens oprimeix. Complir ordres sense parar-se a pensar si caiem en la lògica militar. Un soldat rellisca a la piscina, doncs arrestem la piscina. Omplir un expedient per poder demanar un altre expedient fins a la impotència definitiva. Doncs bé, el cas català és com el de la multa del Fèlix de Llafranc. És igual que el cotxe vagi sobre la grua. Oi que corre? Doncs és il·legal. No es pot raonar. És el triomf de Kafka sobre el procés.