La columna
Llavors
“I on tu veus un desert / eixams de mons formiguegen”, canta Roger Mas amb versos de Jacint Verdaguer. M'estimula pensar que res no és mesquí: hi ha llavors plantades en una terra que s'ha regat i adobat i que, tot de cop, ara que n'és el temps, han sortit a la llum. Les dones, per exemple. No és la primera vegada que en parlo, però és que pel que ens hi va n'hauríem de parlar més, d'aquestes dones de casa nostra que eren llavors i que ara ja són fruit, de tots colors, de tots els gustos, àcides o dolces, tendres o madures, totes diferents, totes a punt, totes imprescindibles. Aquestes dones que s'han anat posicionat sense fer gaire soroll i avui fan sentir les seves veus segures i ben modulades per sobre el guirigall inconsistent de la selva mediàtica. Són les que encapçalen els projectes solidaris, reivindicatius, independentistes, de justícia social. Parlo de l'Ada Colau i la Lucía Caram, l'Àngels Guiteras, la Carme Forcadell i la Muriel Casals, la Patrícia Gabancho, la Teresa Forcada, la Isona Passola... Totes breguen en un món complicat que la crisi ha fet més descarnat encara, tenen responsabilitats i la gent els té confiança, les segueix i els reconeix autoritat. I això és un triomf.
Algunes d'aquests dones han escrit llibres, de d'altres se n'han escrit. Com que les seves idees ens han de servir per fer un país millor, crec que quasi tenen l'obligació de sistematitzar-les i donar-les a conèixer al públic. Però aquests llibres mig assaig mig biografia també ens les acosten i ens les fan veure de carn i ossos, sentimentals, autèntiques, estimables. Dilluns passat a la Moritz l'admirada Pilar Rahola i l'Eva Piquer presentaven el llibre que l'Eva ha escrit sobre la Marta Rovira, una d'aquestes dones de què parlo. L'ocupació full time de la Rovira és que el 9-N puguem votar. Està molt enfeinada, no cal dir-ho. És una dona jove que m'agrada perquè és tenaç i honesta. Les dones se l'escolten. I els homes també.