Foc

Quan el lector d'El Punt Avui llegeixi aquestes ratlles, moltes ciutats i pobles valencians estaran recuperant la normalitat. Després de prop d'una setmana de carrers tallats, d'espectaculars monuments plantats al mig de les places, de foc i pirotècnia en dosis estimables, tot torna en molt poques hores a la normalitat. Els bombers apaguen les falles, el que en queda, la cendra s'arreplega del carrer, tanquen els casals i retorna la vida quotidiana. Sense que una falla creme no hi hauria una altra falla l'any següent.

Aquells que es pregunten per què fem tot això per cremar-ho després haurien d'entendre aquesta simple premissa: acabem amb el passat per deixar lloc que arribe el futur. Ho fem amb alegria i amb recança, amb emoció. Ho fem sense solemnitats innecessàries, amb la normalitat amb què s'expressa la gent del carrer. Ho fem sabent que tot el que durant un any passa al voltant d'una falla passa perquè comencem de nou, de zero. Des del no res.

Jo vaig fundar la primera falla del meu poble, l'any 1973. Hi han passat molts anys i moltes vicissituds des d'aleshores. Bones i dolentes. Com passen en la vida normal. De vegades hi he estat més a prop i de vegades ho he viscut de lluny. Però sempre la nit de Sant Josep en el meu cervell crema la meua falla. L'esperit aquell que ens diu que comença un nou any, que comença un nou cicle.

I sí, al voltant de tot plegat hi ha la comercialització, els anuncis, una certa perversió del sentit popular de la festa, la manipulació política i sentimental, els esquemes caducs i els rols carrinclons. Evidentment. Tot això, i més. Però al final, allà on et quedes tu sol mirant com pugen les flames lligades a la fosca, hi ha un missatge, una manera d'entendre la vida, que no entén de claudicacions ni de comoditats. Que sap que tot comença de nou cada 365 dies. I que cada any és una gran, una enorme oportunitat.