Riuades

Ara, doncs, resulta que Crimea torna a ser part de Rússia. D'ençà que érem petits que aquest mapa d'Europa no s'està quiet. La geografia és una ciència més estable i fiable que no pas la història. Que jo sàpiga el Canigó i la badia de Roses sempre han estat allà mateix. Davant l'enigma de la vida i la seva volatilitat molts agraïm l'efecte balsàmic de les coses que sempre són a lloc. Deu ser cosa de l'edat, però un s'acostuma a sospitar de la història i a compartir la idea que alguns cínics han fet córrer: els llibres d'història que no contenen mentides són extremadament avorrits. L'experiència ens diu que apareixen sovint estadistes convençuts d'estar fent història, però la història va pel seu compte i s'empassa els estadistes amb tota tranquil·litat i qualsevol que passi per allà. La imatge de la història com un riu que tot ho arrossega és molt present en la gent que ha viscut etapes convulses. El poeta Auden té un vers que parla de com tots ens balancegem empesos cap a la inundació perillosa de la història que “mai no dorm ni mor i que, si et toca un moment, et crema la mà”. Auden és un dels que van venir a Espanya durant la Guerra Civil per ser protagonistes de la “història”. El pobre home va voler ajudar des d'una ambulància, però de seguida va quedar aterrat per la visió d'esglésies cremades i el soroll dels trets li va semblar poc amable. Se'n va tornar de seguida a la seguretat de Londres i al cap de no res a la seguretat dels EUA. Per imperatiu ideològic va escriure un poema potent, èpic, Spain, que feia honor a la seva condició de company de viatge del comunisme. Aviat, però, va confessar que allò era un poema trampós i va demanar que mai més es reproduís... La història va i ve i passa avall. En la darrera novel·la de Vicenç Pagès –Dies de frontera (altament recomanable)–, hi ha una escena en una classe d'ESO: “Un dia que en Pau (el profe) parlava del president Josep Tarradellas, en Tito va exclamar: “Quins pares més bèsties! Mira que posar-li un nom de plaça!” Vet aquí.