La cultura i l'oci, sota control

Al mateix temps que les tropes franquistes comandades pel general Yagüe entraven a Barcelona per la que seria durant 35 anys l'avenida del Generalísimo Francisco Franco (ara la Diagonal), els pocs centres culturals i socials on encara quedava resistència van quedar deserts. Molts dels capdavanters de la vida cultural de la República havien mort al front, d'altres se sumaven a la sagnia d'intel·lectuals que ja havien fugit a França, com els escriptors Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Anna Murià i Josep Pous i Pagès, l'últim president de l'Ateneu Barcelonès, una de les primeres institucions a ser ocupades. Els escamots falangistes no van trigar a arribar a la seu de l'entitat, al Palau de Savassona del carrer de la Canuda, per hissar la bandera espanyola a crits d'“arriba España”. Durant la guerra, les joventuts llibertàries s'havien apoderat de l'edifici i el president Tarradellas havia obert la biblioteca al públic per “posar-la a l'abast del poble i no tan sols de qui, gràcies al pagament d'una quota, se'n podia aprofitar exclusivament”. Però quan les tropes franquistes eren a prop, el president Companys i Carles Pi i Sunyer van signar ràpidament el retorn de la titularitat de l'Ateneu als antics socis, organitzats en l'Agrupació d'Ateneistes de Barcelona, en un intent de preservar-ne la riquesa cultural i desvincular-lo de la República. L'historiador Daniel Venteo explica que, l'endemà de l'ocupació de Barcelona, Carles Fages de Climent i Eloy Robusté Rosés, socis tradicionalistes integrats a la Falange, van anar a l'Ateneu i només hi van trobar el majordom, que custodiava l'edifici. El 9 de febrer, 60 socis de l'Ateneu enviaven un telegrama d'adhesió a Franco amb “respecte, agraïment i admiració”. No va ser fins a l'abril que va tornar a constituir-se una junta directiva, presidida per Ignacio Despujol, que havia estat governador civil durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb un militar al capdavant, el reconvertit Ateneo Barcelonés va fer una depuració dels pocs socis que li quedaven i es va adaptar a les idees de la Nueva España, cosa que li va permetre preservar el patrimoni i garantir la continuïtat de l'entitat.

Un cas excepcional, tenint en compte que les tropes franquistes van anul·lar o dispersar tota institució i centre social al seu pas. L'Institut d'Estudis Catalans va ser una de les primeres institucions acusades de separatisme, així que els seus béns van quedar confiscats i van passar a mans de la Diputació Provincial de Barcelona. Amb l'objectiu de suplantar el seu lideratge en la vida intel·lectual de la ciutat, es va fundar l'Instituto Español de Estudios Mediterráneos, una alternativa que complia ideològicament amb el règim però que no va durar ni cinc anys. El 1944, la Diputació Provincial es va començar a plantejar la reconstrucció de l'IEC; el que no sabien era que Josep Puig i Cadafalch i altres vells membres l'havien tornat a posar en marxa en clandestinitat. Moltes altres entitats vinculades a la llengua i la cultura catalanes van quedar anul·lades: no només a Barcelona, on les autoritats del règim van tancar de manera immediata centres de cultura considerats “antiespanyols”, com l'Ateneu Enciclopèdic Popular i l'Escola Blanquerna, també el Centre de Lectura de Reus, que no va poder reobrir fins al 1948, l'Ateneu Mercantil de València, tancat fins al 1950, i l'Ateneu Científic i Literari de Maó, tancat fins al 1958.

La clausura dels centres culturals va suposar el desmantellament de les biblioteques i arxius i la pèrdua de bona part dels seus fons, com és el cas de la biblioteca del Parlament de Catalunya, la del Centre Enciclopèdic de Cultura i, evidentment, la Biblioteca de Catalunya, que va ser tancada el 1939 i sotmesa a un règim de depuració de fons i de persones que va afectar el director, Jordi Rubió i Balaguer, i altres funcionaris i empleats. El 1940 va reobrir convertida en una biblioteca general supeditada a la censura del Cuepro Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos. La poca producció literària que es va salvar dels últims dies de resistència a Barcelona va ser enviada a la frontera francesa amb un bibliobús del Servei de Biblioteques del Front, però la majoria d'exemplars van quedar descontrolats. A més, la censura va dispersar les biblioteques personals d'erudits com Antoni Rovira i Virgili o de Pompeu Fabra, aquesta última cremada al mig del carrer. La depuració també va afectar la biblioteca privada de l'Ateneu Barcelonès, la joia de l'entitat, que va perdre uns quinze mil volums i part dels fons hemerogràfics. Una de les poques biblioteques que es van mantenir obertes va ser la del Museu d'Art de Barcelona que, un cop empresonat el director, Joaquim Folch i Torres, va créixer com a servei municipal. L'historiador Manuel Jorba del Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica explica que “el desinterès del règim per l'educació pública va fer que no parés atenció a les biblioteques dels centres escolars i les biblioteques provincials”, així que es van convertir en un “espai d'estímul de la cultura”. Algunes de les biblioteques comarcals més importants es van salvar de la destrossa perquè van passar a ser municipals, com és el cas de la del Centre de Lectura de Reus o la Biblioteca Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú. La depuració del règim també va arribar als fons bibliogràfics de les biblioteques eclesiàstiques, encara que la majoria van mantenir-se obertes, com la Biblioteca Balmes, la Biblioteca Borja dels jesuïtes i la Biblioteca Pública Episcopal, reoberta el 1944. Durant la postguerra, la biblioteca de l'abadia de Montserrat va convertir-se en un anar i venir de donacions i intercanvis, d'entre els quals destaquen la bibliografia política que Francesc Cambó havia recollit durant la Guerra Civil. No va ser fins acabada la Segona Guerra Mundial que el règim va va acceptar la reobertura d'entitats culturals com l'Orfeó Català.