El president i el diari

El 1973, dues iniciatives promovien a Girona un periòdic en català, com a alternativa de Los Sitios: l'urbanista Ferran Vilallonga, d'una banda, i la redacció de Presència, per l'altra, en dos bàndols. L'un, J. Dalmau, P. Madrenys, M. Prats, N.J. Aragó, F. Ferrer i J. Ribas, truita de sacerdots, seminaristes i laics. Una iniciativa paral·lela era la de P. Pujades, Q. Domingo, J. Guillamet, J.M. Casero, M. Fañanàs i algun altre. El 1977 Vilallonga va abandonar, no sense intentar inútilment unificar iniciatives. Els promotors de la gran cooperativa popular restaven també defraudats. Enmig d'aquest caos, el 1977 vaig ser requerit per unir, ordenar i crear empresa. Així, apedaçat, i amb una societat que vaig presidir, Edicions Comarcals, SA, el febrer del 1979 va sortir Punt Diari.

Tot i que els sous eren baixos, la publicitat mai va poder finançar l'empresa. Bancs i caixes, orella-drets, sols feien crèdit amb avals personals contrastats. Mig consell es va retirar en demanar-los que avalessin. Les pèrdues acumulades a finals del 1979 s'havien menjat el capital de l'empresa i el 1980 s'iniciava amb crèdits. Des del principi no havíem pagat la part d'empresa de la Seguretat Social. A finals del 1980 devíem uns deu milions de quotes i uns cinc de recàrrecs i cinc més de proveïdors. Una part del meu compte l'havia aportat i la resta estava retingut com a aval. La situació d'Edicomsa –i la meva– era angoixosa.

L'hivern del 1978, a Palma, instal·lant una factoria per a la meva empresa, vaig conèixer l'escriptor mallorquí Josep Melià. Admirat pels seus escrits a Destino, bo i jugant els vespres al billar, vam iniciar una bona relació. El 1980 vaig llegir que Adolfo Suárez l'havia nomenat secretari d'estat per a la Informació. Em va faltar temps per demanar-li ajuda i la possibilitat de fer-ho al president Suárez. Melià ho va tramitar i ho va aconseguir. El dia D, a les 10 del matí entrava a La Moncloa. En Melià m'hi va introduir i, a les 10.30 hores en punt, Suárez m'allargava la mà rient i dient: “A ver qué me cuentas de Gerona, chico. Este verano voy a estar con mi familia un mes en Aiguafreda, de Begur, en casa de un amigo catalán.” No va ser fàcil explicar-me, perquè no parava d'inquirir informació de la Costa Brava. Entrava una secretària, sortia amb ella i tornava al cap d'uns 15 minuts. Despatxava visites! La meva va durar tres hores, sense exagerar. Va passar el raspall per mar i muntanya de Girona. No va ser fàcil plantejar-li el problema financer del qual portava tres exemplars amb xifres distintes. Es va veure que estava ben predisposat quan vaig parlar d'una xifra grossa sense detallar. “Eso no es problema. ¿Qué más hay?” Dir-li que el govern entrés de soci ho vaig pensar, però no ho vaig dir. A punt de sortir, em va agafar pel braç i va dir: “¿Quién es este director que tenéis?”. Li ho vaig dir: professor de comunicació de la Universitat Autònoma. “Nada. José: busca en Barcelona uno joven del partido y hacéis el cambio. ¿Algo más?”

L'entrevista havia tingut lloc a l'entresòl d'un pavelló. Va baixar amb nosaltres fins a la porta i allà em va disparar: “Catalunya es –lo sé muy bien– lo más culto de España. Si todos habláis y leéis el castellano, ¿por qué buscáis problemas con un periódico catalán?” Molest, en el moment que anava a replicar-li, em va aturar i va dir: “Es broma, hombre! Quería ver tu reacción: has puesto cara de malas pulgas. ¡Bien, David, bien!”

L'èxit exigia un bon dinar i vam aterrar a La Trainera, una gran marisqueria. Em vaig errar: Melià era perillós! De primer, ostres d'Arcade gegants. Van seguir uns escamarlans increïbles. Vaig acabar la gana acollonit: perquè em pensava que feia curt de cartera. Per postres, jo un flam i ell dues racions de cloïsses del Gröve, cafè, orujo, havà... Em va portar a l'aeroport.

El govern d'UCD ens va ajudar per diversos conceptes. Adolfo Suárez va venir al Teatre Municipal al cap d'un any per un acte de partit. Li volia donar les gràcies. Per escrit ja ho havia fet. Llamp del cel, no em va reconèixer. Crec que ha estat una bona persona. Tenia un bon concepte de Catalunya i va ser l'únic polític que ens va donar la mà somrient. Els de casa, els primers temps, amb raquítiques i preteses anònimes donacions, s'arronsaven! De Cobega, SA, a Edicom, SA, vaig viure els dos extrems d'una autèntica lliçó comparativa d'organització! Quan hi penso...!