Elogis

Ha tornat a passar. De fet, no és nou. És un ritual que es repeteix cada vegada que es mor algú i aquests dies ho hem vist amb la mort d'Adolfo Suarez. Coincidència a tot nivells a destacar les virtuts de la persona que ha traspassat, els reconeixements i els elogis sovint s'escatimen en vida. No ho entenc. Si són merescuts –que no ho dubto– ¿per què les lloances i les floretes es reserven només per aquell moment que el que les ha de rebre no les pot sentir? Què ho fa que ens costi tant de reconèixer els mèrits i la feina ben feta d'algú? Encara més, per què ens costa tant dir-li-ho? Ja ho sé que de tot se n'aprèn i, sobretot, de les crítiques, de les constructives, les destructives trobo que no tenen sentit. Però també és engrescador i esperonador veure, rebre, sentir que allò que fas es valora i que es digui en veu alta fa que et motivi. No sé a vostès, però a mi si em feliciten per alguna cosa que he fet, me n'alegro, em dóna energia. Crec que em fa bé i m'ajuda a ser millor. I si som bons o fem bé la nostra feina, la resta se'n beneficia, la repercussió sobre els nostres coetanis també és positiva. Ja no es tracta d'alimentar l'ego, és qüestió de dir les coses pel seu nom, de reconèixer que una feina, una iniciativa, és del grat d'algú. No podem pensar que fem un bé dient-ho que no pas callar-ho o esperar-nos a fer-ho saber quan potser ja serà tard? Sóc del parer que les opinions s'han d'expressar, també les bones, no només aquelles que ens disgusten i que serveixen per distanciar-nos i marcar diferències respecte d'allò que no ens agrada, és ben legítim i igualment necessari i saludable. Ara, el que ja no trobo que tingui sentit és estar permanentment instal·lat en la crítica, en la desqualificació. Crec que només pot generar negativitat i malestar i perquè estic segur que no en pot sortir res de bo, ni pels que ho practiquen pensant-se que els donarà redits. També estarem d'acord, però, que, de vegades, se n'abusa, dels elogis.