Olmedo

El talent de Lluís Pasqual no el descobrirem ara. Però l'altre dia, veient la versió d'El caballero de Olmedo de Lope de Vega al Teatre Lliure, pensava si era el seu millor treball. És clar que amb Els feréstecs de Goldoni, que aviat tornarà a la cartellera, vaig tenir la mateixa sensació. I fins i tot amb el joc espriuà que es va inventar per arrencar curs.

La mirada de Pasqual, el treball d'actors i l'aproximació que fa a cada text l'avalen en això de generar aquesta sensació de feina ben feta. L'aurèola l'acompanya. Pot lluir haver muntat un Caballero de Olmedo ara fa 22 anys al Palau dels Papes d'Avinyó, amb cavalls, una pila d'actors, un camp de blat i un rierol per a 3.500 espectadors. I ara, en un plantejament net, de tempo perfecte, muntar una mena de festa flamenca, on els actors es van aixecant de la cadira per fer ballar els versos davant del públic. Un toc de Lorca, que va ser l'últim text que va dirigir a La Barraca. Pasqual diu que al flamenc hi ha arribat convençut que el castellà del segle XVII tenia més càrrega andalusa i fins i tot àrab, però alguna influència hi deu tenir Lorca. Per cert, ara en cartell al TNC amb Doña Rosita la soltera, perquè després diguin que els catalans ens mirem el melic. Doncs des dels dos teatres públics de Barcelona es programen dos excel·lents muntatges de la millor dramatúrgia espanyola. Com sempre ha passat.

Lope de Vega, un veritable mite torrencial amb més de 1.800 peces teatrals, i amb aquesta gran metàfora contra la intolerància que és El caballero de Olmedo. L'amor trencat, el dolor de l'absència, al costat de la felicitat, i la lírica més elegant. Tot per una cançó, la de la flor de Olmedo, que dóna a Lope de Vega material per escriure una història per muntar amb quatre fustes, dos actors i una passió. Les cançons ja les tenen, aquestes coses, que aixequen passions. Que li ho diguin a la Shakira, que amb el Boig per tu ha retrobat una intolerància digna del millor clàssic del segle d'or de la literatura espanyola.