Llengües d'Àfrica massa poc oficials

l mig de la trista col·lecció de presidents electes però dictadors de fet, o viceversa, un dels menys coneguts a escala internacional és Yahya Jammeh, president de la república de Gàmbia. De caràcter estrafolari i mitòman patològic (afirma poder curar l'asma, la hipertensió i la sida amb herbes remeieres), va anunciar fa uns dies que havia decidit abolir l'oficialitat de la llengua anglesa al seu país. Més enllà del fet que es tracta possiblement d'una improvisació sense solta d'un president conegut per les seves excentricitats innocents o mortíferes, aquest anunci és, en si, interessant. Gàmbia, país petit d'un milió i mig d'habitants a l'oest d'Àfrica, és una antiga possessió britànica que va conservar l'oficialitat de la llengua colonial perquè les seves elits s'havien format en aquesta llengua i perquè encara perdura la idea entre molts africans que les llengües africanes no són aptes a servir de llengües d'estat i de comunicació modernes. Es tracta, aquí, és clar, d'autoodi inoculat en part pel colonialisme.

A Gàmbia, segons ethnologue.com (un dels llocs web més precisos sobre la repartició i la salut de les llengües del món), tan sols un miler de persones té l'anglès com a llengua materna. Això significa que si bé deu haver-hi un segon cercle de gambians que domina l'anglès, la gran majoria de la població deu considerar aquesta llengua com a estrangera. Llengua de poder però llengua llunyana. En aquest context, substituir l'anglès com a llengua oficial no sembla, en si, forassenyat. Així, per exemple, un columnista de Le Pays, diari de Burkina Faso, trobava virtuts a la decisió presidencial, argumentant amb raó que “tenir com a llengua oficial una llengua local presenta avantatges incontestables en el procés d'adquisició i d'apropiació dels coneixements”. A més, si bé Àfrica aplega la meitat de les llengües parlades al món, en canvi molt pocs països d'aquest continent disposen d'una llengua pròpia com a llengua oficial. En alguns països, la Constitució reconeix a l'encop una llengua oficial (anglès o francès, essencialment) i llengües nacionals (un estatus sovint sense repercussions pràctiques). Seria pura justícia que més llengües africanes accedissin al rang de llengua oficial però en gairebé tots els països això representa un problema concret: quina llengua triar?

En definitiva l'ús oficial d'una llengua colonial té també un paradoxal aspecte pacificador en la pugna interna que pot haver-hi entre diverses llengües del mateix país, representades o no per ètnies diferents. L'anglès, a Gàmbia, pot semblar més neutral que una llengua autòctona que, si fos oficial, podria ser acusada d'imposar-se a les altres. A Gàmbia la llengua més parlada és el mandinga (mig milió de parlants), seguit pel pulaar (tres-cents mil), el wolof (dos-cents mil) i nou llengües més. El mandinga convindria perfectament del punt de vista acadèmic però els parlants d'altres llengües podrien refusar una preeminència que viurien com a injusta. Sense oblidar que Yahya Jammeh, originari de l'ètnia diola, podria voler imposar la seva llengua materna.

A Àfrica, avui, el país més avançat en termes de justícia lingüística és Sud-àfrica, ja que a costat de les llengües colonials –anglès i afrikaans– nou llengües autòctones hi són oficials. Sud-àfrica és certament un exemple que podria inspirar el president de Gàmbia, i gairebé tots els països del món. Ara bé, el nombre total de llengües parlades a Sud-àfrica supera les trenta i, per tant, un nombre important d'entre elles romanen excloses de la respectabilitat oficial. Encara no ho teniu resolt, doncs, amics sud-africans.

A