L'encant i la valentia
la Constitució, sinó els d'ara que la manipulen
Hi ha poc dubte, el president Suárez va ser valent per transformar una dictadura en una democràcia. Va fer possible una Constitució democràtica, perfectible, però valuosa. Va reduir el poder de grups polítics, socials i econòmics la força dels quals no havia estat mai contrastada per la ciutadania, pels vots, per la força de la raó. La reacció d'aquests va ser d'oposició dura perquè no entenien que les coses no poguessin continuar sent com “sempre” havien estat. La legalització de la Generalitat per decret i l'arribada del president Tarradellas a Barcelona abans d'haver aprovat la nova Constitució van ser un cop d'audàcia del qual es va derivar el suport de Catalunya a aquesta. La legalització del Partit Comunista, pas inexcusable per fer creïble la democràcia, va ser un fet que va mobilitzar una part de l'exèrcit, que va trigar a reaccionar però que ho va acabar fent el febrer del 1981, quan es produïa la votació per substituir-lo després d'haver presentat la dimissió amb la raó que Espanya estaria millor sense ell en la presidència del govern. És força probable que la seva dimissió es produís per evitar el que va acabar succeint, l'intent de cop d'estat.
Per fer el que va fer calien valentia i generositat. Varen quedar pel camí moltes forces lliures, molts “damnificats”, que arribat el moment varen condicionar primer el govern, després la Constitució i finalment la política. Era inevitable, el disseny de la Transició partia de la base que ningú havia de pagar pel que havia fet i, per tant, que els que no acceptaven la democràcia tenien tota la força, no en varen perdre, per combatre-la. Es va avançar, però no es va controlar prou la “rereguarda” per evitar reaccions virulentes i perilloses per al procés o simplement per laminar la força de poders fàctics que han condicionat l'evolució del país.
Va ser el president Suárez una elecció del rei, que va intuir que necessitava algú que no sent sospitós de ser deslleial al Movimiento fos capaç de desmuntar-lo. Va disposar doncs del seu suport i la seva complicitat per fer el trànsit però, una vegada fet, la inestabilitat política agitada per una lluita terrorista desaforada i la inquietud dels poders tradicionals que volien un poder més fort i menys reformador l'hi van fer perdre. Suárez es va trobar sol amb un partit trencat i enfrontat. Era per a uns i per als altres un destorb. Va dimitir per sentit del deure, per soledat i per elegància.
Era el seu encant personal, la seva empatia, la que va fer possible determinades decisions encaminades a democratitzar el país. Hi va haver persones i grups socials que varen donar suport a la seva política –els Pactes Econòmics de La Moncloa, divorci i matrimoni civil, reforma fiscal, autonomies– per la creença que allò era el que el país necessitava. Simultàniament, i per aquest motiu, es varen revifar odis i rancúnies tradicionals i profunds. És un fet: la seva política és la que ha donat a Espanya el període de més gran creixement i llibertat del segle XX. És paradoxal que algunes de les decisions de què se l'acusa varen ser més cessions contra la “reacció” que decisions pròpies...
Una vegada aprovada la Constitució, l'esquerra el va combatre sense pietat, tenia pressa per arribar al govern, i la dreta el va considerar un traïdor, perquè havia transformat l'estructura política de l'Estat des de dintre amb la raó, d'altra banda indiscutible, que era inviable a l'Espanya dels setanta no fer-ho.
Només quan una persona mor se li reconeixen els seus valors. Té això l'avantatge, per qui ho fa, de poder presentar el desaparegut amb una visió parcial i alineada als seus propis interessos. Qui ho diu mai serà desmentit... A Espanya en som campions. Se li han esborrat de la memòria, al senyor Guerra, els insults personals, triler, incapaç intel·lectual, que no polítics, que va proferir sobre Suárez? El PP, llavors AP, ha reconegut l'error d'haver criticat una Constitució que ara defensa i abans demostrava? El problema no va ser el president Suárez i els polítics que varen fer la Constitució, sinó els d'ara que la manipulen i que, de marc de referència i convivència, l'han convertida en arma per al combat polític. Aquesta afirmació pot semblar excessiva, però la manifestació del ministre Margallo que el que ara faria el president Suárez si fos viu és el mateix que fa el president Rajoy la converteix en moderada...