Entre Rajoy i Maura

Cada vegada que veig imatges actuals d'una manifestació em ve a la memòria la foto dels assistents al míting de Solidaritat Catalana de l'11 de febrer de 1906, la primera gran afirmació catalanista del segle XX. Després dels incidents lligats a l'assalt militar a la redacció de la revista Cu-cut!, el novembre de 1905 van ser suspeses les garanties constitucionals a tota la província de Barcelona. El moviment Solidaritat Catalana no va tenir altre remei que organitzar trens especials per traslladar massivament la gent a Girona, on van omplir com mai els carrers de la ciutat i van celebrar el míting en pau.

Els assistents a l'acte van exigir que s'aixequés la suspensió de garanties i que es rebutgés un projecte de llei que pretenia castigar durament els anomenats delictes contra la Pàtria. En aquest sentit van enviar telegrames als presidents del govern, del Congrés i del Senat. Però, pel que fa a la qüestió nacional, els oradors del míting van ser molt moderats. Francesc Albó va dir textualment: “Catalunya està decidida a fer valer la seva voluntat dintre de la legalitat [us sona, això?]. Catalunya vol ser espanyola però autònoma i lliure, no com una colònia.” Solidaritat Catalana no anava més enllà; només exigia que es vigoritzés la vida local i que “es reconegués en les lleis la personalitat de la regió”. La resposta del president Antonio Maura, en el Congrés dels Diputats el 2 de juny de 1907, va ser aquesta: “¿Queréis la personalidad para materia puramente local? Sin tasa se os reconoce. ¿Queréis la personalidad para hacer jirones la inconsútil túnica de la soberanía de la Patria? Nunca; nada. Mientras yo aliente y pueda, jamás logrará un gobierno la ley que mutile eso.” Les actituds d'avui semblen calcades de les de fa cent anys. La “inconsútil soberanía” és ara la “indisoluble unidad”; el “mientras yo aliente y pueda” és ara el “mientras yo sea presidente”. Tot el present reprodueix el passat i amenaça el futur.