Adolfo Suárez

Aquests dies, arran de la mort del primer president de la democràcia espanyola recuperada, alguns mitjans han preguntat als ciutadans què pensaven del polític traspassat. Apart de l'allau d'elogis ensucrats que habitualment solen acompanyar aquesta mena de fets, un cop més m'ha colpit l'enorme desconeixement que els joves tenen de la història més recent. Molts dels enquestats, i imagino que hi havia hagut un mica de cuina abans de servir-ho, no sabien qui era Adolfo Suárez o en tenien una idea tan vaga que hagués estat millor haver al·legat ignorància. I això que estem parlant d'un polític contemporani que fa quatre dies va protagonitzar un procés reeixit o calamitós, segons el gust de cadascú, però fonamental en la transició de la dictadura a la democràcia.

Tampoc em fa cap gràcia que l'única visió que tinguin del dictador Franco molts nens sigui la d'un vellet enfilat sobre un cavall de cartró que parla amb veu d'espinguet i que només diu bajanades.  A mi també em fa molta gràcia quan en Manel Lucas surt al Polònia, però aquesta relativització del passat s'ha de plantejar amb una aproximació real del que va ser el personatge a través de l'escola. I les dues coses són compatibles. Com ho és fer una revisió novel·lada del cop d'estat del 23 de febrer, com la de Jordi Évole, al costat d'una educació actualitzada del que va significar aquell mamarratxada i, sobretot, del que hauria pogut comportar.

Riure's d'un mateix i fer broma no ha de ser incompatible amb conrear la memòria, fins i tot dels fets més punyents. Perquè qui perd la memòria corre el risc de tornar a cometre els mateixos errors. O d'oblidar els miserables que li varen fer el llit i que varen dir de tot, més enllà del legítim debat polític, sobre l'Adolfo Suárez quan ocupava el poder, i que en canvi ara llepaven amb impudícia el seu taüt.