El padrí

Cerverí, fill d'un enginyer i d'una mare de gran soca vigatana i àvia poeta, com toca a Vic, germà d'una gran fillada, va raure a l'Escola de Camins de Madrid, on s'hi va empassar totes les àlgebres i en va sortir llorejat. Son pare n'estava cofoi. Va tenir el disgust de sentir que el seu noi gran es volia fer capellà. Home de la biga dreta, sabia que el seu fill era tan tossut com ell i no li valdria de res discutir-ho. I ja em teniu el Ferran amb el nom gloriós de Padrí ficat al seminari i dormint a l'habitació del meu costat per ordre episcopal. Acostumat a empassar-se les equacions com si fossin un pastisset s'entrepussava amb el llatí fins que va cantar missa. Cantant el prefaci semblava que hagués ressuscitat el Tarzan de les mones, tant desafinava. Li vaig fer el sermó.

L'havien d'haver enviat a Roma, però per un misteri de la mitra el van dur amb un rector del morro fort. El mestre, ateu, el feia passar per ruc, enginyer de mentida, el topògraf de la carretera va saber-ho per ell mateix.

Fins que la mitra, entestada a no enviar-lo a Roma, li va fer fundar una Escola de Formació Professional a Solsona. Segons deia l'avi Galí, pedagog i pare de pedagogs, l'escola de mossèn Ferran era la millor de Catalunya. Hi va enviar el nét.

No tot era l'escola. Els diumenges anava pels vorals de la Ribera Salada i allà va posar arrels a Ciuró refent l'església romànica i endreçant la rectoria que havia estat una xamosa obra barroca i la va trobar negra de ratpenats. Com cap altre lloc del nostre bisbat, la Ribera Salada era una vall de “soledades nemorosas”, com deia el poeta, que venien a ser el greny de mossèn Tronxo.

L'enginyer entrava a la gloriosa raça d'aquella gent, s'hi va fer a totes. Encara que em sembla que desafinava com sempre cantant de canonge.

En els darrers mesos de la seva vida ja no era en aquest món, tenia la cara transfigurada i una pau que traspuava eternitat.

I així ha mort. I Déu li perdona els repuntets de carca que arrossegava sense adonar-se'n.