Deliberar a Europa
Serà realment una campanya electoral europea? O més aviat una campanya d'abast europeu però en clau nacional de cada estat membre?
Pel maig tots els ciutadans i ciutadanes dels 28 estats de la Unió Europea (UE) serem cridats a votar els nostres representants al Parlament Europeu per als pròxims cinc anys. En total, 751 eurodiputats en representació de més de 500 milions d'europeus. La gent es pregunta si val la pena de votar en les europees, si la nostra veu pot tenir algun eco a Brussel·les o Estrasburg.
S'està preparant la campanya electoral. Serà realment una campanya electoral europea? O més aviat una campanya d'abast europeu però en clau nacional de cada estat membre? En altres paraules: és viable de pensar avui Europa com un espai de deliberació democràtica sobre els grans problemes del continent i el mateix futur de la Unió? Existeix, ni que sigui en embrió, una esfera pública impulsada per les institucions, en la qual ciutadans i grups puguem confrontar opcions i prioritats polítiques i plantejar alternatives més enllà dels interessos de cada estat o dels derivats de la pressió dels milers de lobbies presents a Brussel·les? És versemblant d'imaginar alguna forma de “democràcia deliberativa” i de “patriotisme constitucional”, a la manera de Habermas, amb els instruments del Tractat de Lisboa del 2009 i sense una autèntica federació?
El discurs oficial de la Comissió remarca que aquestes eleccions són diferents. Ho són per la situació de crisi profunda en tot el Vell Continent. Però ho són perquè el nou Parlament Europeu (PE) adquireix més competències legislatives, fiscalitzadores, etc., i sobretot perquè “elegirà” per primer cop el president de la Comissió, el successor de Barroso. A més, el nou PE haurà d'abordar també l'“ampliació interna” de la UE a propòsit dels processos d'independència oberts a Escòcia i Catalunya, un tema que defensarà el grup d'eurodiputats de l'Aliança Lliure Europea amb el suport del grup dels Verds.
Un dels problemes previsibles en aquesta campanya serà el grau de motivació i de participació en una ciutadania entre euroescèptica i eurofrustrada. L'estat d'opinió d'aquesta ciutadania sobre el que veu i el que espera de la Unió és conegut i consultable gràcies als sondejos periòdics de l'Eurobaròmetre. Resulta certament preocupant comprovar com en aquest període de crisi, del 2006 al 2013, la imatge de la UE ha sofert una erosió important: la proporció de resposta positiva ha baixat del 50 al 31%, mentre la negativa pujava del 13 al 28%. I a la pregunta de si “la meva veu compta a la UE”, la negació passa del 52 al 66% (a Espanya arriba al 80%!).
Una part de responsabilitat d'aquesta desafecció ciutadana envers la UE procedeix de les pròpies institucions i de la llunyania política i psicològica de les actuacions de la nomenclatura burocràtica comunitària. Però segur que una altra part important correspon a la circulació de la informació sobre la UE i els grans afers europeus. La mateixa enquesta europea ho posa de manifest en la secció d'hàbits mediàtics: per al 2013, el 73% declaraven estar mal informats sobre Europa (i en el cas d'Espanya, la proporció arribava al 86%!).
La circulació del poder en les democràcies requereix una fluida circulació de la informació en totes direccions per tal que la ciutadania pugui estar ben informada, formar-se una opinió i participar a cada nivell en la deliberació i en la decisió. Aquestes dades posen en relleu el greu dèficit democràtic que la UE arrossega i que el nou Parlament hauria d'afrontar amb coratge i ambició.
