Adéu al mercat laboral conegut

Que les crisis provoquen canvis i serveixen, entre altres coses, per canviar la vida quotidiana de les persones és cosa sabuda, i que la seva cruesa castiga amb més força els que disposen de menys recursos, també. La darrera crisi econòmica que han viscut les societats occidentals des de l'any 2007, en la qual encara estem immersos al nostre país, es recordarà pels seus efectes devastadors en el mercat laboral. En algunes economies més que no pas en d'altres. Al nostre país, la crisi ha estat capaç de gairebé triplicar el nombre d'aturats en el decurs de vuit exercicis i Catalunya ha passat d'una còmoda taxa d'atur del 6,1 registrada durant el segon trimestre del 2007 a una del 24,5 durant el primer trimestre del 2013, la qual cosa es tradueix en moltes tragèdies familiars i personals.

Segons diversos estudis, la pèrdua de llocs de treball des de l'any 2007 ha estat la més forta dels darrers 50 anys i l'Estat espanyol ha hagut de fer front a una taxa de desocupació insòlita en termes històrics, que supera inclús els elevats índexs registrats els primers trimestres del 1986 i del 1994, quan un atur del 21,65% i del 24,55% eren un escàndol. I això que la possibilitat de l'atur tècnic era a tocar... Però, per dissort, l'ocupació a l'inici del segle XXI era purament fictícia, temporal, ja que es basava en gran part en l'especulació en mans del sector de la construcció. Uns nivells, com diuen els experts, que no es tornaran a repetir. Tot i que hi ha qui ho veu diferent. Un estudi publicat per Manpower el maig del 2012 indicava que el descens de la població pel saldo migratori i l'envelliment de la població propiciarien una caiguda de l'atur en l'horitzó del 2020 que, en el cas de Catalunya, seria més acusat i es podria situar en el 5% (però seria del 14,6% al conjunt de l'Estat espanyol). Caldrà veure-ho.

VIST EL PASSAT MÉS IMMEDIAT, però, no és d'estranyar que ens trobem avui dia amb un panorama laboral situat en els valors de dècades enrere, però molt diferent del de llavors, quan es requeria mà d'obra industrial més o menys qualificada –els anys i l'experiència ja s'encarregarien de qualificar-la–, aquesta era valorada i remunerada i el país no estava tan terciaritzat com ho està ara. De fet, en els últims vint anys, la indústria ha perdut una tercera part de la seva importància dins l'economia del país i ha passat de tenir un pes del valor afegit brut industrial sobre el PIB del 29% el 1995 al 19,3% registrat el 2012, encara que un de cada quatre llocs de treball del sector privat correspon a la indústria manufacturera i una proporció semblant està relacionada amb serveis vinculats a la indústria. El problema, amb tot, no està tant en el fet que l'ocupació pengi més d'un sector que d'un altre, sinó del valor que aporta aquesta ocupació, la riquesa que genera, la productivitat del lloc de treball i la manera com l'empresa ho retorna al treballador.

Els sindicats i molts economistes ho tenen clar: el treball cada vegada val menys, està més mal pagat i se'n necessita menys, perquè la productivitat de les empreses ja no depèn d'un capital humà en molts casos poc qualificat, sinó d'una alta tecnificació i d'unes estructures globals que poc tenen a veure amb plantilles ben dotades. De fet, als treballadors menys preparats (i sobretot si es troben en una franja d'edat problemàtica) se'ls està expulsant ja del mercat laboral i no està clar que s'hagin activat els mecanismes adequats per tractar i corregir aquesta disfunció. Tampoc que hi hagi una solució clara per a les famílies sense ingressos, els joves que busquen infructuosament la seva primera ocupació o els aturats de llarga durada. De moment, les darreres estadístiques parlen d'una lleu recuperació del mercat laboral i de nou mesos continuats de descensos interanuals en el nombre de desocupats. Sembla, doncs, que la boira està començant a escampar.

El que sembla clar i evident és que cal estar ben preparat i format per no ser exclosos d'un sistema laboral exigent que expulsa els que tenen un nivell més baix. No és garantia de tenir un bon lloc de treball, però és que cap altra opció és excloent. També cal trencar amb les estructures imperants fins ara i pensar que les organitzacions demanaran cada vegada més treballadors flexibles, hàbils en competències diverses, multitasca i polivalents, que s'adaptin de pressa als
canvis organitzatius i a diferents grups de treball... Ja ho estan demanant ara, però no hi ha el suport de les administracions per fer-ho possible, perquè si cal que el treballador estigui en renovació constant haurà de disposar de les eines necessàries. Per més que les crisis exigeixin celeritat i una ràpida adaptació, els canvis no s'haurien d'haver de fer en un dia.

Ja ens podem acomiadar del mercat laboral tal com l'hem conegut fins avui (els que n'hem tingut la sort) i adaptar-nos a unes noves regles de joc que ens exigeixen flexibilitat i ofereixen salaris més escassos. La crisi ha trastornat els instruments per accedir al mercat laboral i mantenir-s'hi viu, i pensar que tornarem a viure una situació com la dels anys de bonança és gairebé una temeritat.