El 8 d'abril

D'aquí a tres dies la delegació del Parlament de Catalunya defensarà al Congrés dels Diputats la proposta de transferència a la Generalitat de la facultat de convocar una consulta. Encara que el resultat de la votació està cantat, no estem davant d'un tràmit. És la primera vegada en 200 anys de semidemocràcia formal que al Congrés d'Espanya es debatrà el dret a decidir del poble de Catalunya i la voluntat d'exercir-lo immediatament, amb una representació majoritària del Parlament. En els debats de la Transició, les forces majoritàries a Catalunya que havien participat en l'Assemblea de Catalunya, en el punt 3er de la qual figurava el dret d'autodeterminació, hi van posar sordina. I només Barrera al Congrés i Xirinacs al Senat el van defensar. 37 anys després una majoria folgada obrirà aquest debat a l'Estat.

És una oportunitat d'adreçar-se a la població catalana indecisa, un 30%; a la població que no mira ni escolta mitjans de comunicació catalans, la majoria a Catalunya. És l'ocasió de mostrar la lògica democràtica i social del plantejament sobiranista enfront de la lògica autoritària i reaccionària del plantejament dependentista. És una ocasió per donar arguments a la minoria política i demogràfica espanyola que resisteix a l'hegemonia social i ideològica jacobina i conservadora en mans del PPSOE.

Com deia algú, Catalunya se'n vol anar perquè és el que queda de l'Espanya republicana. L'Espanya de les llibertats, de la laïcitat, dels drets de les dones, dels drets socials, dels drets nacionals que va voler significar la República, avortada per la rebel·lió feixista obviada per Rouco en la seva recent homilia. L'Espanya que es va vendre que retornaria com a fruit de la Transició de l'ara tan lloat Suárez, però a la qual el rei i el PPSOE a través del 23-F van començar a posar fi. I que la sentència del TC del 2010 sobre l'Estatut va rematar. Aquesta Espanya, impossible a Espanya, és possible a Catalunya; i per això els catalans d'origen i d'adopció ens n'anem. Perquè els d'adopció són en la majoria de casos vençuts políticament o socialment en els seus llocs d'origen per castes oligàrquiques que els van impedir progressar cap a societats republicanes, on la igualtat, la llibertat i la fraternitat imperessin. Catalunya és una terra d'acollida de refugiats socials i polítics republicans.

És l'ocasió per reivindicar, de manera desacomplexada, que la nació la fa la gent i no la llei. I recordar els orígens altmedievals del català, la primera llengua juntament amb l'occità, utilitzada pels trobadors. La nació la va fer la seva gent amb la reivindicació de drets i llibertats des de pau i treva fins a les constitucions passant per l'abolició dels mals usos fruit de les guerres remences. Tot això va fer de Catalunya un model protorepublicà.

Això és el que l'exèrcit borbònic va eliminar per les armes. Mai cap Cort representativa va donar suport a l'annexió i l'eliminació dels drets i les llibertats dels ciutadans de Catalunya. Descriure les mesures repressives de l'Estat sobre Catalunya i altres nacionalitats i en defensa dels interessos oligàrquics en els darrers tres segles és una lliçó d'història comprimida que no hauríem d'estalviar als milions de seguidors del debat que hi haurà.

Com mostrar que la nació catalana és un procés en construcció a partir d'unes arrels on es van empeltant noves aportacions. El segle XVII una part important de la població a les Terres de l'Ebre eren criptomoriscos i la tercera part de la població catalana era immigrada d'Occitània. Com que el XIX Catalunya va emigrar a Amèrica i el XX va rebre primer valencians i aragonesos; després murcians; després castellans, extremenys i andalusos, i després pakistanesos, xinesos, romanesos, marroquins i importants nuclis d'italians i francesos.

En la tradició catalana les lleis estan al servei dels ciutadans i la llibertat és un bé irrenunciable. Respectem tradicions que no són aquesta, però com que no les compartim, no té sentit que no ens puguem emancipar.