Ai, Europa!

No seré jo qui contradigui els llibres d'història i qui negui que va ser Felip V qui va guanyar la guerra de Successió. Però val a dir que la seva va ser una victòria extremament amarga. No debades, a canvi de ser reconegut com a rei hispànic, Felip V va haver de fer grans renúncies: la primera, la possible corona del seu país natal, França. També va haver de cedir, entre d'altres, Gibraltar, Nàpols, Menorca o Sicília. A més, es va veure obligat a fer importants concessions comercials, com ara que els britànics poguessin comerciar anualment amb les colònies espanyoles d'Amèrica i, sobretot, la de l'exclusivitat per vendre esclaus africans al nou continent, l'anomenat “asiento de negros”.

Escric aquestes paraules en una setmana en què novament commemorarem l'aniversari de la primera signatura del tractat d'Utrecht, l'acord de pau que va redibuixar la geografia mundial i que, de retruc, va canviar dràsticament la història de Catalunya. Els britànics van ser-ne els grans beneficiats, i en poques dècades van esdevenir la principal potència mundial. Ara bé, en tota aquesta operació van oblidar-se d'allò que vuit anys abans havien signat a Gènova amb representants catalans: amb l'entrada d'aquests a la guerra, els anglesos es comprometien a respectar i defensar els privilegis i les lleis del Principat fins i tot si la causa austriacista era derrotada.

Certament, aquell 1713, a Utrecht, tant britànics com germànics van plantejar diverses alternatives per a Catalunya: domini de l'emperador Carles o república sota protecció de Londres. Res de res. Felip V es va mostrar inflexible i solament va concedir que els catalans tinguessin “tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles”. Poc després començava un setge de 14 mesos sobre Barcelona que va culminar amb la derrota de l'11 de setembre de 1714. La resta de la història, marcada per la pèrdua de les llibertats i de les institucions ancestrals dels catalans, ja és ben coneguda. Ai, Europa!