Els temps estan canviant? (II)
un poder superior
al dels parlamentaris
El capitalisme o economia de mercat és un sistema que té la capacitat d'autocorregir-se. Això és el que es diu, i certament que s'ha autocorregit diverses vegades des de la seva implantació, a finals del segle XIX. El papa Lleó XIII el va condemnar a l'encíclica Rerum novarum, quan el sistema no tenia normes, el vencedor era el més fort i utilitzava males arts. Els americans introduïren correccions al sistema amb les lleis antimonopoli, anticàrtel i la regulació financera. Els Rockefeller i companyia haurien anat a la presó si haguessin viscut 50 anys més tard. A casa nostra en Joan March també hauria anat a la presó si hagués viscut els nostres temps, i només se'n va salvar per la dictadura del general Franco i la corrupció del règim.
Però des de la dècada dels anys setanta del segle passat, el capitalisme ha anat prenent formes negatives, sense autocorrecció. La setmana passada parlava dels strippers –els qui despullaven les empreses dels seus actius, prescindint del factor treball i del producte–, seguits pel capitalisme de l'amiguisme, en el qual els fils de l'economia són moguts per plutòcrates, que es diuen Soros o Buffet, que mouen recursos enormes de tercers, sense defugir operacions especulatives sovint creades per ells mateixos. La brutícia del sistema s'incrementarà quan les grans empreses que gestionen patrimonis o societats es dediquin també a auditar-les, de manera que elles mateixes donen per bones les males pràctiques que han acceptat en els seus clients.
Només així es poden entendre escàndols com els d'Enron, una gran companyia energètica americana. De manera paral·lela a aquests escàndols, les escoles de negocis com ara Harvard i l'IESE es dediquen a ensenyar com es poden guanyar diners i com més millor. És el principi de maximització del benefici, que porta sovint a creuar les línies vermelles de la bona gestió i de la legalitat. La seva tradició no era aquesta, ja que inicialment acceptaven que les empreses tenien una responsabilitat social i els empresaris havien de tenir en compte el factor treball, el medi ambient i el benestar de la comunitat on treballaven. La crisi econòmica en la qual estem immersos, que és sobretot financera per l'endeutament de particulars i entitats públiques, és el resultat d'aquests mals costums del capitalisme, que va canviar de rumb en la dècada dels anys setanta.
Aquests defectes de fons d'un capitalisme barroer i nociu s'han corregit parcialment. Les escoles de negocis parlen més que mai de valors ètics dels empresaris i de responsabilitat social. Però és dubtós que els alumnes escoltin els seus consells. A la societat civil s'han introduït pocs canvis. A casa nostra hem vist com les caixes d'estalvis feien de cap de turc de la crisi financera, potser fins i tot més enllà del que algunes mereixien. Però pocs bancs han expressat el seu mea culpa, per exemple. I vivim en una societat en què els grans executius de les grans empreses tenen un poder polític que pot ser superior al dels representants parlamentaris: de nou la plutocràcia.
El capitalisme s'autocorregeix, però molt lentament. Massa lentament. Seguiré la propera setmana.