Cent anys després
Aquests dies, la commemoració dels cent anys de la Mancomunitat de Catalunya arriba al seu punt més alt. Actes institucionals, conferències, exposicions, documentals, llibres, articles. I encara n'esperem molts d'altres, que ja estan programats i que vindran a completar la revisió d'un període històric que, entre altres coses, té la virtualitat d'il·luminar amb el seu exemple la realitat del nostre present. La transcendència dels fets que estem vivint ara mateix –aquesta mateixa setmana, per exemple– fan inevitables les comparacions, de la mateixa manera que l'oportuna casualitat de la commemoració dels tres-cents anys de la guerra de Successió i la caiguda de Barcelona reforcen els arguments, envigoreixen la consciència i ens donen munició pacífica per alimentar el nostre somni i rebatre els qui volen oposar-s'hi.
Pel que fa a la Mancomunitat, observo, entre els qui s'han sorprès de moltes coses que no sabien, l'admiració que experimenten per tanta feina feta en un període tan breu i amb uns mitjans tan escassos. És cert: la relació d'organismes, institucions, xarxes, iniciatives que es van engegar en aquell moment tan intens i tan curt és francament impressionant, per bé que la realitat és que molts d'ells, encara que anunciats o començats de manera incipient, o bé van necessitar molt de temps per desplegar-se –compareu per exemple les vuit biblioteques populars que es van poder obrir amb la realitat actual de les 216 biblioteques i els nou bibliobusos que formen part de la xarxa de la Diputació de Barcelona–, o bé no van poder passar de ser un projecte escapçat pel final abrupte de la institució que els havia imaginat.
Aquests dies s'han recordat multitud de cites d'Enric Prat de la Riba que posen l'accent en allò que, sens dubte, era el més important del projecte: la voluntat i la consciència de transcendir allò que només era la mera suma de quatre diputacions per convertir-ho en un primer intent de superar els efectes del Decret de Nova Planta i les seves conseqüències i d'assajar de debò una institució de govern de tots els catalans. Tothom ha evocat, amb raó, la voluntat política d'aquella gent i, com de costum, s'han esmentat els noms dels múltiples col·laboradors de signe polític divers que van ser cridats a col·laborar amb la causa: és aquesta una menció que, essent absolutament certa, tendeix a ser magnificada en la seva reiteració, sense tenir gairebé mai en compte que l'esquerra política d'aquell moment estava completament afeblida, de manera que el projecte polític d'aquell govern conservador, inequívoc en la seva ideologia de fons, no corria cap mena de perill.
En un sentit diferent, potser trobo a faltar que es posi més en relleu un dels millors trets, des del meu punt de vista, de la Mancomunitat de Catalunya. És evident que, a manca dels traspassos i del suport del govern central, quedaven àmplies parcel·les d'acció política que no estaven al seu abast. Per exemple, l'ensenyament públic en les seves primeres etapes. En aquest terreny, no s'hi podia fer res, i això que l'Estat el tenia completament abandonat, com és prou sabut. En aquests casos, doncs, la iniciativa del govern mancomunat era d'obrir-se camí en els sectors on sí que li era possible desplegar el seu esforç, per exemple en l'àmbit de l'ensenyament professional o en la formació dels mestres i la definició del moviment de renovació pedagògica. Aquesta voluntat de no plegar-se de braços ni resignar-se davant la manca de competències és una altra de les virtuts que ens resulta molt útil en els temps actuals.
Ara els catalans d'aquesta generació apuntem molt més enlaire, és clar, molt més lluny. Però el precedent del que va fer-se aleshores, amb tantes limitacions com tenien, continua essent, certament, un exemple i un estímul. Si es tracta no únicament d'aconseguir la plena llibertat per a Catalunya, sinó de construir un país i una governança millor, ens serà d'una utilitat impagable recordar l'exemple, l'eficàcia i la vibració patriòtica d'aquells polítics d'ara fa cent anys.
