La columna
No tingueu por
La bona poesia sempre ens ajuda i em sembla que és més necessària que mai
Dissabte es van lliurar a Palma els premis Cavall Verd, uns premis sòlids, organitzats per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, que s'atorguen des de fa trenta-un anys (un exemple de persistència!) al millor llibre de poesia i a la millor traducció poètica editats l'any anterior. La casualitat va fer que els guanyadors d'enguany –Jordi Larios pel poemari Rendezvous, i Xavier Montoliu i Corina Oproae per Per entre els dies, una antologia poètica de l'escriptor romanès Marin Sorescu– fossin persones que conec i que admiro; va ser molt gratificant, perquè quan reconeixen el mèrit d'algú per qui sents una estima sincera te n'alegres com si t'haguessin premiat a tu.
Inevitablement, els premis et porten a reflexionar sobre quin és el paper de la poesia en temps convulsos. (A mi em sembla que és més necessària que mai, perquè la bona poesia sempre ens ajuda –sense fer gaire soroll, íntimament, a casa– a pensar en la mort, en el temps que fuig, i en les veritats incòmodes). Però la resposta ens la va donar Bartomeu Fiol, el poeta que afirmava que la poesia ha de ser sempre un camí que ens porta al coneixement i a la comprensió de la vida moral. Vam fer, caminant per Palma, buscant, sentint la seva veu, una ruta literària que ens va servir per homenatjar la figura d'aquest poeta que, de molt jove, va posar una botiga de llibres, quadres i vinils en un segon pis de la plaça de Corts i on esperava llegint –sempre, sempre llegint– uns clients que mai van arribar a entrar. L'última parada de la ruta la vam fer al davant de la casa on va morir ara fa tres anys, i allà vam escoltar corpresos el poema No tingueu por, que va repetint com un mantra aquest vers. El poema acaba així: “Ventileu cambrons i cambres./ Obriu portes i finestres./ No tingueu por./ No tingueu por més que a la por./ No tingueu por ni a la por./ Sobretot, no tingueu por.” Jo el llegeixo avui fluixet per a mi, i en veu alta per al meu poble.
