LA GALERIA
Vinyoli de Farners (1)
Aquest cap de setmana, i com a obertura de l'Any Vinyoli, s'ha celebrat a Santa Coloma de Farners el Primer Festival Domini Màgic de Poesia. Molt bé: com que el títol comença per l'ordinal “primer”, suposo que ja s'està pensant en com enfocar-ne la segona edició. Però l'oportunitat promocional del centenari del naixement de Vinyoli s'haurà esgotat i caldrà fer un replantejament general.
Anem al moll de l'os: per a què serveix la poesia en el temps que vivim? Vicente Aleixandre, poeta del país veí, deia que tota poesia comporta una moral i que ai d'aquell poeta que només hi busqui la bellesa... Ateses les especials circumstàncies personals d'aquest escriptor i advocat, es fa difícil saber si per moral hem d'entendre només moral o potser hi podem incloure també el concepte d'ètica. Però com que, a més, va ser un antifranquista actiu, aquesta ètica encara pot estirar-se fins al sentit de compromís polític. I el compromís polític, bé que ho sabem, té moltes arestes... No ens en sortiríem pas, amb aquesta citació. Més val que anem a buscar una altra veu que ens resulti llunyana, molt més llunyana, gairebé immemorial. Què tal Plutarc, que va néixer el segle I d.C? En el seu tractat de com el jove ha d'escoltar la poesia fa una defensa raonada dels poetes. Ens hi diu que, més enllà de ser uns estetes, també fan de coixí entre la família i els filòsofs educadors. Per què? Perquè a casa el nen sent una consigna repetida fins a l'extenuació: “L'important són les pessetes i la resta són punyetes” (recordem que d'això fa dos mil anys, que no s'havia inventat l'euro i que “España es la nación más antigua de Europa”...).
Mentrestant, a l'escola els filòsofs li repeteixen, amb un discurs sec i abstrús, difícil de pair, que no, que l'important és el pensament, el coneixement, la recerca del sentit de la vida i de la mort, etc. I és clar, el reietó de la casa, amb tantes de fredes i tantes de calentes cada jornada lectiva, acaba estabornit i sense entendre-hi res. Què el salva? La poesia, que s'acosta a la realitat i al sentit més profund de l'existència però sovint ho fa des d'una realitat inventada, amb exemples, personatges o fets que resulten més entenedors. “La poesia acomboia el jove pel camí que mena a la filosofia”, acaba concloent aquest senyor de dos mil anys que es manté tan jove...