LA GALERIA
Entre abans i sempre
Aprendre de les orelles, els ulls, les olors, les paraules i les pells acollidores dels temps viscuts. Un estri de coneixement com pot ser qualsevol altre
Qualsevol ésser viu sap d'on procedeix, sigui per instint, per supervivència o perquè li ho han dit. Això ve al cas per una situació personal i absolutament natural com la de vetllar, cuidar i esperar la fi dels més vells que jo. Quan s'entreveu l'escletxa del més enllà, ens tornem loquaços, poc maniàtics i sincers. La cosa no fa per anar amb collonades. Hi ha, però, una alegria estranya en els moribunds conscients que els sobra temps. Mai com ara havia estat tan conscient de l'arrelament que perviu en nosaltres sobre la noció de tribu. De la terrible sensació que perdem un tros d'història col·lectiva amb cada testimoni.
He notat un apropament més intens de la gent que vol saber sobre la salut dels de casa. En pobles com Campdevànol encara hi perviu, en cada cop menys gent, cert sentiment de permanència. Una mena d'aristocràcia popular que guarda memòria dels conreus, de la industrialització, de l'explotació, de la lluita i de la gana. Si se'ls estira la llengua, fins i tot ho amaneixen amb noms i cognoms. Els pobles, ja se sap! M'agrada, però, trobar llocs comuns entre la idea que tinc dels relats que em regalaven a casa de petit sobre la seva vida amb les seves desgràcies i alegries, i el que m'expliquen els pocs que queden. El sentit de l'oïda va precedir el de la vista. Al costat d'una estufa, avis, tieta i pares explicaven com van anar els nostres naixements a casa; com es van amagar dels bombardejos de la guerra; la gana que va venir després; el refugi que havia estat a casa per a germans d'un i altre bàndol, i com despertar les nostres ments al bo i al dolent que tot conté en aquesta vida. M'agrada parlar-ne amb gent que hi era, amb els qui en tenen un record viu, amb tots aquells amb qui em reconec, encara que sigui una mica. Tinc una edat en la qual la memòria passa de ser un sentiment a ser una eina. Un estri de coneixement com ho pot ser qualsevol altre. Aprendre de les orelles, els ulls, les olors, les paraules i les pells acollidores dels temps viscuts. Les mateixes sensacions que m'agrada imaginar van sentir els primers éssers vius que van haver de compartir la primera cova, la primera llar, el primer refugi, la primera parella.
