Ves per on

Fa anys Jordi Pujol va dir: “És català qui viu i treballa a Catalunya, i en vol ser.” Molta gent, aleshores, va fer mofa d'aquella “nova declaració essencialista” del president de la Generalitat. Fins i tot conec alguns progressistes espanyolistes que van haver d'ingressar a urgències hospitalàries afectats d'aguts atacs de bilis a causa d'aquella “nova definició discriminatòria”. Es tractava d'un estat de shock comprensible en ànimes tan sensibles com la seva. Hem de comprendre que era gent que mai no havia exigit compromisos d'identificació ni carnets d'identitat a ningú. Era gent oberta, que sublimava el moment més estel·lar de la nostra història: la vivacitat de la Barcelona bohèmia del tardofranquisme, en què el català i els catalans no significaven cap nosa.

Però el cas és que han girat els anys i, ara, si passem per alt que molta gent voldria treballar i no pot fer-ho, aquella definició de Jordi Pujol, incòmoda com tantes etiquetes, és una de les concepcions més civils, cohesionadores i plàstiques a què les persones d'un país poden aspirar a l'hora de presentar elements d'identificació amb una comunitat.

Els jacobins espanyols del present subratllen la sang com a criteri de pertinença (Rajoy) o emfasitzen l'imperi de la llei com a espermicida de la democràcia (PSC-PSOE). Els jacobins francesos imposaven que els indígenes de les colònies de la Polinèsia haguessin de recitar manuals en què hi havia escrit: “Nos ancêtres les Gaulois”. Ves per on el sempre blasmat nacionalisme català és, en comparació amb els jacobinismes francès i espanyol, molt més electiu, respectuós i abraçador. El cas és que avui Espanya i França reparteixen carnets de pertinença i donen una ordre als que consideren diferents d'ells: “Deixeu de ser el que sou i sigueu això que dicta el nostre manual.” Mentrestant, Catalunya diu als seus ciutadans: “Sigueu el que sou i formem comunitat.” Ves per on.