Defoe

Mentre anem fent cursets de supervivència per millorar el nostre Robinson, està bé recordar la “guerra de la ploma”. No devia ser al cap, ni en els papers del president Rajoy al debat de dimarts, però la comparació entre una Catalunya independent i l'illa de Robinson em va fer pensar en Daniel Defoe, el Tricentenari i com l'abandó de Catalunya el 1714 es va mantenir en la memòria dels europeus. Deu anys després de Robinson Crusoe (1719), Defoe va publicar El capità Carleton, unes falses memòries d'un capità anglès durant la guerra de Successió espanyola. El llibre va tenir més èxit una centúria després, reeditat per Walter Scott per situar les campanyes del duc de Wellington contra Napoleó. Ara fa un any La Mansarda el va fer traduir i editar per primer cop en català. A banda de les batalles i l'acció, la novel·la conté referències als costums, i al coratge dels catalans resistint el setge, la descripció de Barcelona, València i Tortosa, i una atenta i deliciosa anada a Montserrat, un “paradís terrenal” on “fins i tot les roques eren fèrtils”.

Defoe, a més de ser considerat un dels fundadors de la novel·la anglesa, va escriure més de 500 llibres, va ser pioner en el periodisme econòmic i espia i va mirar d'influir en el curs de la guerra a través de pamflets. El ministre tory Robert Haley va constatar aquesta influència en l'opinió publica i va organitzar un equip d'escriptors que van fer la “guerra de la ploma”. Es va notar en la firma del tractat d'Utrecht, i, quan va convenir, en el desig dels anglesos de desentendre's de la causa de l'Arxiduc. Entre aquests guerrers, Defoe i també Jonathan Swift van ser els més celebres, i dels que van contribuir que El cas dels catalans, La deplorable història dels catalans, per agafar dos escrits de l'època, fos prou conegut a Anglaterra. Ara, tres-cents anys més tard, la seva ombra ha planat sobre el Congrés, donant ressò internacional, el mateix que busca el Parlament, al cas dels catalans. Movent-nos encara entre l'illa de Robinson i la del tresor.