Despatxos contra urnes

El catalanisme només té un avantatge sobre l'Estat. Un de sol. I és l'espectacular nivell de mobilització popular que és capaç d'arrossegar. En realitat, aquest procés és sòlid i pot avançar a conseqüència del fet que les bases socials també són, simultàniament, l'avantguarda del moviment polític.

Enfront hi ha estructures de poder molt consistents, és cert, però el règim espanyol que deriva de la Transició pateix, justament, un dèficit enorme de suport ciutadà. Ningú no sortirà al carrer per defensar el sistema. Enlloc.

D'aquí que el PP i el PSOE s'hagin d'atrinxerar en dos fronts. Un, el territorial, amb una fortíssima mobilització del catalanisme polític que disposa d'un paral·lel institucional en forma de majoria parlamentària i d'un govern que, fins i tot, s'ha dotat d'una certa capacitat d'interlocució internacional.

Però és que, Catalunya a banda, el règim ni tan sols té un suport popular real als carrers de les ciutats espanyoles, cada cop més freqüentats per manifestacions vinculades simbòlicament a la bandera tricolor com a expressió de rebuig a l'ordre establert. Rajoy i Rubalcaba s'estan quedant buits de legitimitat nacional aquí i de legitimitat social allà.

Justament aquest és el problema més greu de l'unionisme català. Defensar Espanya equival a acceptar com a propis i legítims els habitants dels palaus de la Zarzuela i de la Moncloa, els abusos del BOE i el pagament de la bombolla immobiliària amb diners públics, i també els privilegis dels polítics quan es jubilen en algun consell d'administració de les empreses de l'Íbex.

Unionisme equival a immobilisme, i això és un llast massa pesant per acceptar una confrontació democràtica oberta, tal com està plantejada la consulta del 9 de novembre.

En definitiva, el règim espanyol s'aguanta, com pot, des dels despatxos. D'aquí la seva fòbia instintiva a les urnes i al carrer.