Llunàtics

Diumenge passat al matí,
Diumenge de Rams, anava pel carrer quan vaig veure un conegut meu de tota la vida en disposició d'entrar en una església amb un pom de llorer a la mà. Quan em va haver vist ell a mi, va fer un pas dubitatiu com si en comptes de dirigir-se a l'església tingués intenció d'anar a esmorzar a la xurreria del costat i va mirar d'amagar el llorer darrere seu. Com que les dues operacions van resultar fallides perquè el ram era ostentós i es veia molt que a la xurreria no se li havia perdut res, se'm va acostar i em va dir com transmetent-me una confidència: “Tinc comprovat que el llorer, si està beneït, fa més bons els estofats.” Jo fins ara havia observat que per superar les “supersticions” catòliques o cristianes en potenciàvem d'altres de més arcaiques o en creàvem de noves –el tió de Nadal per damunt del pessebre o la processó a les pistes d'esquí en comptes de les de Setmana Santa–, però no havia sentit mai una síntesi de totes dues: fer-se beneir el llorer el dia que commemora l'entrada de Jesucrist a Jerusalem damunt d'un ase per assegurar-se els estofats de tot l'any.

Ben mirat, tot és una barreja de “supersticions”. Demà és Divendres Sant i,
diumenge, Pasqua, festes que vénen marcades al calendari per l'influx astral: dimarts hi va haver la primera lluna plena de la primavera, i en conseqüència som a Pasqua. Aquesta mateixa lluna de dimarts, comptant enrere, marca l'inici de carnaval i el de la Quaresma. La Quaresma la celebrem poc i el carnaval més, però fins i tot aquesta festa canalla està marcada per Pasqua. O per la lluna. O per totes dues coses a la vegada, com el llorer del meu conegut, que no sabem si es converteix en joia culinària perquè ha estat beneït per un capellà, perquè ha estat arrencat de l'arbre en primavera i lluna creixent o per la conjunció de tots aquests elements inseparables els uns dels altres.

De petit havia sentit dir, em sembla que ja ho he explicat una altra vegada, que el Divendres Sant no és aconsellable escombrar a les cases perquè, si es fa, a l'estiu surten formigues. Apel·les Mestres, en un text dels seus, situa la prevenció el Dijous Sant, però tant se val, perquè Dijous Sant i Divendres Sant són un contínuum. Hi va haver algú, doncs, que va relacionar les molestes formigues casolanes de l'estiu amb el fet d'haver escombrat un dia concret de primavera, que no és altre que el divendres posterior a la lluna plena, Divendres Sant. Tot és estrany, però és que venim de temps que ho són molt i dels quals, científics i racionals com volem ser, sabem molt poca cosa.