Laureà

Marxeu, aquests dies? Si és que sí, i aneu en alguna ciutat, fixeu-vos en les estàtues que tenen i a qui honoren, i així tindreu una idea del seu tarannà. No les estàtues dels museus sinó les que hi ha a peu de carrer, que són allà posades com un vianant més. Com l'escultura de Pessoa, a Lisboa, a la porta del cafè A Brasileiz, dedicada a Laureà Dalmau, feta per Tomàs Pons, i donada per la família a la ciutat. Li han triat el lloc més adient possible, a l'ampla vorera de la plaça de l'hospital, mirant cap a l'antic hospital de Santa Caterina, que va dirigir i on va fer de cirurgià, i d'esquena a l'antic hospici, del qual també va ser director.

Laureà Dalmau va ser, diuen, un metge que estimava els pacients, d'aquells que ara en diem “dels d'abans”, i va ser també un polític republicà entregat al seu país. Explicaven els seus familiars que es passejava pels pobles del gironès, l'estiu del 31, amb un cotxe destarotat que no aguantava més de deu quilòmetres sense que se li rebentés una roda, convencent la població que calia votar l'estatut de Núria. Hi ha articles seus a las premsa de l'època que podríem signar els qui ens passegem ara pels pobles i ciutats de Catalunya convencent els ciutadans que el 9 de novembre cal anar a votar. En Laureà va haver d'exiliar-se; eren altres temps. (Us recomano la seva novel.la, editada per Curbet edicions, Per Morellàs a les Illes, que ens acosta al món dels exiliats catalans).

L'estàtua forma ja part del batec de Girona. “Quedem a l'estàtua d'en Laureà”, direm a partir d'ara. Serà de tots. Els nens i les nenes aprendran que aquell bronze s'inspira en un home que va lluitar pel seu poble, i els servirà de mesura. Primer, de mesura física, perquè els pares diran: “mira, ja arribes a la cintura d'en Laureà... ja li arribes al pit... mira, ja li passes!”

I quan siguin una mica més grans, els servirà de mesura moral.