Setmana Santa

Estem dins de la Setmana Santa. Però jo crec que la setmana precedent (i encara potser uns dies abans i tot), ja ha tingut unes característiques semblants. No hem estat neguitosos, angoixats, tristos, no hem sentit imprecacions, condemnes, no hem assistit a una mena de judici que, com Jesús, ja sabíem que acabaria malament? Jo diria que tot va començar amb la mort d'Adolfo Suàrez, ben valorat –quan et mors és fantàstica la reacció de la gent!-, mitificat –no oblidem, però, que tampoc entenia el català com a eina de cultura-, amb un funeral que va permetre a l'inefable cardenal Rouco Varela confondre, una vegada més, la gimnàstica amb la magnèsia i clamar apocalípticament per l'Espanya una. De fet, no és estrany que d'un Rouco en surti, de tant en tant, una “roucada” (si us plau, pronunciat a la francesa i entès a la catalana). Després, ja va venir la sessió del Congrés. La veritat, coneixent com les gasten a Carpetovetònia, jo trobo que encara va dominar la contenció i el guant blanc, Rosa Díez a part. La majoria van semblar civilitzats i tot. Ningú ara pot dir que no sap de què va la cosa. Els nostres representants els ho van explicar prou bé. De totes maneres, hi ha tres punts que qualsevol mortal accepta i que allà és una heretgia flagrant: Els homes determinen la seva Constitució i no la Constitució determina els homes; la voluntat de Catalunya la decideixen els catalans, no els habitants de la resta de l'estat; i el dret a decidir és inqüestionable si volem dir-nos demòcrates. S'ha d'agrair al senyor Rajoy que, per uns moments, ens va rejovenir a tots. Feia temps que jo no recordava les meves primeres lectures de novel·les d'aventures –llavors, la majoria, en castellà- i ell, amablement, ho va fer possible. Tinc la impressió, però, que el subconscient el va trair o, si més no, li va disfressar la veritable idea. Més que patir perquè Catalunya no es transformi en l'illa solitària que Daniel Defoë va concebre per a Robinson Crusoe, crec que Rajoy té in mente unes altres novel·les semblants, també referides a illes imaginàries: La isla de hélice, de Juli Verne, que, si no recordo malament, era un petit territori que tenia la facultat de separar-se d'un lloc, impulsat mecànicament, o l'obra de R. L. Stevenson La isla del tesoro, que és el que representa per a Espanya la nostra nació. Però en fi. Vam perdre. I només faltava que l'endemà el Barça claudiqués davant l'Atlètic de Madrid, amb una defensa que feia aigües i en Messi que semblava que participava a la Marxa de les Ermites de Lloret. I compte avui, que la Setmana Santa pot ser encara més dura! Però, com deia un vell rector del meu poble, després de la tenebra vindrà la llum i tots tornarem a cridar: Surrexit! L'esperança és la darrera cosa que es perd. Paraula.