El jardí de l'amistat
En el seu poema Amistad a lo largo Jaime Gil de Biedma apunta en un vers: “Sólo quiero deciros que estamos todos juntos”. Paraules d'una lloança a l'amistat que reivindica el nexe propi entre individus que comparteixen tot un seguit de trets comuns. “Mirad: somos nosotros” expressa en el mateix poema a recer del caliu de la idea d'amistat. Al capdavall, en plena època de la por institucionalitzada, només hi ha conhort possible en un horitzó d'amor fratern. Perquè la realitat és que l'Estat està abandonant, progressivament, l'eix al voltant del qual fonamentava la seva legitimitat. I el ciutadà modern, resultat d'una llarga trajectòria que desemboca, avui, en el dret constitucional en crisi, estabornit per la pèrdua de garanties, cerca a les palpentes, precisament, un nou principi ètic de legitimació. Un principi que retorni l'home al concepte d'“animal polític” i, així mateix, a una sociabilitat renovada, això és, a l'intercanvi d'idees entre amics de virtut semblant, clau de volta aristotèlic per a qualsevol sistema just.
El “nosaltres” de Gil de Biedma, en el fons, té una arrel política. Representa una utopia col·lectiva sense risc de tirania, car el desinterès rau en el nucli de la seva naturalesa. Dos bons amics no són altra cosa que un model basat en el compromís i la reciprocitat. En l'amistat coexisteixen, com a mínim, dues visions que busquen un sol espai de correspondència. A totes les cultures, les grans amistats tenen el bé comú com a horitzó. En política moderna, per contra, s'imposa la “volatilitat dels mercats” –Christine Lagarde– al preu de la pèrdua de cohesió i, encara molt pitjor, de consens. És el pensament únic, antítesi al sentit comunitari de la polis, variada i plural en llur constitució.
“L'amic cert es reconeix en les circumstàncies incertes”, afirma Ciceró en el seu tractat sobre l'amistat. I rebla, més endavant: “El fonament, però, de l'estabilitat i de la constància que busquem en l'amistat, és la fidelitat, car allò que és infidel no és en absolut estable.” Comte-Sponville, reivindica la fidelitat com a fe laica cap a uns valors molt específics. Sigui com vulgui, hi ha una clara manca de fidelitat per part de les classes dirigents vers el comú del ciutadà; el nexe existent entre poder econòmic i polític i les societats democràtiques s'està esquinçant, alhora que la temptació d'isolar-se a casa, envoltat d'indiferència, és una realitat fefaent.
Val a dir que això és el que volen: la nostra dimissió. La política dels experts. D'aquí la necessitat de reinventar el nostre paper en el camp de la vida pública com a individus perfectament organitzats; la comunitat d'amics no ha de ser un lloc tancat al món. Ben al contrari, hi ha un intangible que relaciona políticament als homes, el “nosaltres” a partir del compromís: una polis on la força del poder es veu reduïda per la raó de la virtut. Tenim aquesta capacitat, però ens toca decidir, en un món desconcertant, triar entre el xantatge que suposa el discurs sobre la “seguretat física de la persona” i la llibertat del compromís entre iguals. “Detrás de cada uno/vela su campo, el campo, la distancia”. El món idealitzat de Gil de Biedma ha esclatat en mil bocins: ara ningú vetlla per nosaltres. La veritat és que el campi qui pugui està en voga, però les possibilitats de recuperar el poder romanen prou intactes. Potser només cal recordar que aplegar-se de dos en dos en una “bella i virtuosa amistat” també forma part de la nostra experiència política. Renunciar a no vetllar pels altres, a copsar el seu dolor, és renunciar a la nostra humanitat.