La violentació

Cada vegada que un petit cop de sort agraciava la família, la meva àvia interpretava aquella bona estrella com el senyal d'una desgràcia imminent. “Vés a saber què ens passarà, ara”, exclamava amb veu oracular, aigualint-nos a tots el moment de joia. Aquesta impressió de “felicitat glaçada” acompanyarà tot el recorregut del “procés sobiranista”. Semblem educats en el budisme zen: hem après l'art de paralitzar el moviment. Avui aquesta paradoxa es materialitza en un fet crucial. D'una banda, amb tota la netedat democràtica del món, insistim que el proper 9-N hem de poder celebrar una consulta d'autodeterminació. Però, de l'altra, cada cop són més raonables els dubtes que ens empenyen a pensar que potser, depenent de les condicions generades, no sempre serà desitjable celebrar aquesta consulta. M'explico. L'espanyolisme, de dretes i d'esquerres, no només ha oficiat el seu no a la consulta. El que ha fet és, sobretot, rubricar que la discussió política forma part del seu patrimoni governamental. Per això van tancar la sessió del Congrés com aquell qui tanca una carpeta. Amo i senyor del temps polític, l'espanyolisme ara pot permetre's alenar dilatoris espectres de terceres vies, o entonar cants de sirena com els d'una reforma constitucional en clau federalista promoguda pels mateixos que es van cepillar l'Estatut. L'espanyolisme d'esquerres ha diagnosticat que cal “fer complir la llei” i que a Catalunya es viu una situació totalitària. L'espanyolisme de dretes ja comença a cridar a files els civils i a donar xifres d'exiliats a causa del sobiranisme. Són dues maneres d'imposar la violentació: una induïda i una maquillada de legalitat. Entremig, és molt probable que a l'espanyolisme, tan incendiat i ferit en el seu orgull atàvic, se li escapi més d'un petard. Abans que la consulta caldrà assegurar el dret i les condicions que fan possible que una votació sigui digna, democràtica. Que Déu i l'ONU i la UE ens emparin.