Desclot
Nostàlgia de mona
Un any més i complint la tradició, milers de consumidors de sucre fi es van aplegar ahir a les pastisseries per triar la mona més mona. Tradició? El terme és més que discutible. Les formes han canviat tant que la tradició pot ser només una excusa o una broma. La mona tradicional no era una massa de xocolata ornada amb figuretes de Disney o del Barça. Era una coca i un ou dur. Els rics les compraven a les fleques; els pobres se les feien a casa. I pintaven l'ou amb colorants naturals mentre el bullien. L'etimologia del terme és discutida i els experts no s'han posat d'acord, però tots coincideixen a destacar que aquest menjar de Pasqua era “bonic”. La festa es justificava per la diada en què es consumia el pastís: els tres dies de Pasqua, gran celebració cristiana que tancava la Setmana Santa. La tristor de la mort de Crist es trencava amb un sarau popular, sovint al camp o al carrer, on les colles de joves jugaven tota la tarda. Botant la corda o ballant la tarara. N'hi ha que veuen en l'ou també influències paganes: simbolitzaria la fertilitat de la primavera. No és estrany, per això, el costum valencià o portuguès entre els joves de trencar-lo al front de qui t'agrada o de qui t'estimes. Tot això era la mona, i la Pasqua. Poc sentit té la festa quan ningú sap per què la celebra. Quan el mateix significat de la Setmana Santa és ignorat. L'ou de xocolata amb ninots de comparsa arrodoneix el drama. Al remat, el nom només es justifica perquè hem acabat tots fent la mona.