Tres anys després de Tahrir
Tres anys després els ecos de Tahrir semblen haver-se esvaït i que res hagi canviat: a Egipte el cop d'estat va posar fi al govern dels Germans Musulmans; a Bahrain foren les botes dels soldats de l'Aràbia Saudita i dels Emirats Àrabs les que van posar fi a la revolta de la plaça de la Perla; Líbia deriva cap a un estat fallit dividit entre diferents milícies; el Iemen, malgrat la substitució d'Ali Abdal·là Saleh (1990-2012) pel seu vicepresident Abd Rabo Mansur Hadi, no aconsegueix posar fi als enfrontaments tribals i el país es dessagna en una lluita contra Al-Qaida amb l'ajuda dels Estats Units i dels bombardeigs amb drones; a Síria continua una guerra civil multilateral entre el règim de Baixar al-Assad amb el suport de les milícies de Hezbol·là, l'oposició reconeguda –l'Exèrcit Lliure de Síria–, les franquícies d'Al-Qaida –el Front al-Nusra i l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant– i diferents grups gihadistes. Només a Tunísia, sense soroll, sembla tirar endavant la transició política cap a un estat de dret i democràtic.
A la resta, Al Marroc la reforma constitucional de Muhammad VI ha permès maquillar el sistema polític i formar govern als islamistes del Partit per a la Justícia i el Desenvolupament que no qüestionen ni la monarquia ni les bases del règim; al Líban continua la inestabilitat dels darrers anys, revifada per la situació de Síria; Jordània segueix esperant una reforma que mai arriba; i, finalment, a Algèria el poder dels militars segueix essent absolut i un envellit i malalt Abdelaziz Buteflika ha tornat a guanyar les eleccions malgrat la baixa participació i les denúncies de frau de l'oposició.
Però, sens dubte, on més s'han fet notar els canvis geopolítics que aquella primavera va produir és en les inamovibles monarquies petrolieres de la península Aràbiga. A l'obsessió de Riad des de la revolució islàmica de l'Iran el 1979 per un suposat arc xiïta (Teheran, Bagdad, Damasc, Beirut) que envolti el món sunnita i doni ales a les minories xiïtes de la península, s'hi afegeix ara la por que una deriva democràtica als països veïns qüestioni uns règims autoritaris que practiquen una insuportable discriminació de gènere i reprimeixen les llibertats. L'homogeneïtat dels règims de la península ja fa anys que s'ha fracturat i això explica posicions clarament divergents. D'una banda, Qatar, on Hamad ben Khalifa al-Thani va deposar el seu pare el 1995 i va dur a terme una modernització del país que incloïa la creació d'Al-Jazeera, una finestra d'aire fresc al món àrab. El juny de l'any passat, el xeic qatarià abdicava en el seu fill Tamim de 33 anys, edat que contrasta amb els 90 anys del rei saudita i els 78 del príncep hereu, encara fills del fundador de la dinastia. Al-Thani era conscient que els canvis són a mitjà termini inevitables (a les generacions joves que han estudiat en universitats occidentals els resulta molt difícil sotmetre's de nou a les restriccions dels seus països) i, per tant, calia adaptar-se a la situació futura. De l'altra, Riad veu amb un temor creixent la possibilitat que Washington i Teheran arribin a un acord definitiu sobre el programa nuclear iranià. En conseqüència s'està reconfigurant un canvi d'aliances que s'ha projectat directament sobre les revoltes àrabs. L'Aràbia Saudita (i els Emirats i Kuwait) donà suport i ajuda econòmica al règim colpista d'Egipte, mentre que Qatar el condemnava, igual que Turquia. També han mantingut posicions divergents respecte a Síria i, sobretot, mentre Qatar dóna suport als corrents islamistes moderats, Riad ha optat per donar-lo als grups islamistes més radicals. En suma, les avui apagades revoltes àrabs han alterat l'antic statu quo geopolític de la regió i ja res tornarà a ser com abans.
