La columna
Acaba bé
Hem passat Sant Jordi i un any més ha estat una diada tan cívica i espectacular que, més que cap altre punt del calendari, assenyala el canvi de cicle primaveral amb la infal·libilitat d'un far que alerta els vaixells de la situació de la costa. És el dia de prendre consciència que naveguem en la plenitud de la primavera, s'escurcen pantalons i faldilles, els carrers s'omplen i tothom fa cara de dia festiu i de pensar en les vacances a Salou o Formentera. El Sant Valentí dels anglosaxons vesteix bufanda i busca recolliment hivernal. El nostre Sant Jordi és una diada de cavallers mediterranis amb els braços descoberts i de princeses de brusa curta amb pírcing al melic. No podríem tenir millor dia dels enamorats.
El llibre que m'han regalat aquest Sant Jordi parla de l'amor. I d'altres coses. Però un dels articles de Jonathan Franzen a Més enllà descriu l'amor amb una precisió insuperable: “Una empatia sense fi, nascuda d'una revelació del cor que us ha dit que l'altra persona és tan real com vosaltres.” Franzen és un novel·lista extraordinari. Converteix la ficció en un far de la vida real. L'empatia que generen els seus personatges és tan fonda que encara avui m'estic recuperant de la lectura de Les correccions, una dissecció d'una família formada per personatges amb somnis divergents i marcats pels errors, els anhels i el pas del temps.
Aquest Sant Jordi també està marcat pels anhels i per les correccions d'errors. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría es va reunir amb editors catalans per exhibir l'amor de les institucions de l'Estat espanyol als catalans. Però, és clar: la falta d'empatia d'anys i panys no es corregeix en un dia. Amor veritable seria reconèixer el poble català com una nació tan real com ho poden ser les altres, i això sembla ara per ara lluny de les capacitats empàtiques del nacionalisme espanyol. A la vicepresidenta li van regalar un llibre sobre cultura catalana. Crec que hauria estat més adequada la ciència-ficció: Jules Verne, que va preveure tantes coses, va escriure la novel·la Hector Servadac, en què un tros del planeta, al Mediterrani, es desprèn de la Terra i vaga per la immensitat de l'espai. Sens dubte, un gran llibre per al ministre García-Margallo. En la novel·la, el far des del qual els viatgers observen el pas dels astres és el far de la Mola, de Formentera, tan mediterrani i radiant com un Sant Jordi d'abril. La novel·la, crec, acaba bé.