De set en set
El setge
Tenim sobre la taula un nou cas d'agressió policial motivat per la catalanofòbia. Aquest cop contra Rafel Martín, un jove de Cadaqués que denuncia que, al crit de “te vas a enterar, catalán de mierda”, va ser detingut i apallissat per agents de la Policía Nacional durant la mitja part del partit Real Madrid-FC Barcelona celebrat recentment a València. De nou aquest cas ens interpel·la sobre la mesura del llenguatge, sobre la distància entre els fets i la seva conversió en realitat comunicada. Resulta molt fàcil ornamentar editorials periodístics escrivint que “només una societat ben informada pot ser lliure”. Però el fet és que el cas de Martín, com tots els seus precedents, ha tornat a ser silenciat o minimitzat per grans mitjans de comunicació. D'aquesta manera es posa sordina a vinyetes i més vinyetes que sempre tenen els mateixos actors (autoritat policial i ciutadà) i que sempre descriuen un mateix desenllaç: violència legal acompanyada de terbolesa oficial. Es tracta d'una lluita cruent per decretar inexistències, per impedir que certes realitats es puguin transformar en matèria de judici per a una societat que aspira a la seva majoria d'edat. Els efectes són visibles: per a molts ciutadans ni les detencions ni les tortures dels independentistes detinguts el 1992 van existir. Tot, és clar, respon a un càlcul polític mancat d'escrúpols democràtics. Allò que hauria de provocar un tsunami d'indignació, queda reduït a silenci. Les mateixes autoritats que avui es mostren condescendents amb l'exhibició de banderes nazis, assenyalen el cost personal d'exhibir una estelada.
Però mai es podran evitar tres preguntes candents: ¿a Espanya, la policia persegueix per motius polítics? ¿Quin tel de ceba separa certes detencions legals i el segrest? ¿Quina repressió tan ferotge no s'està duent a terme amb aquests constants recordatoris per part de qui té el patrimoni de la violència legal i (pel que sembla) també paralegal?