Govern fort, procés fort

Els representants de les institucions catalanes i els líders dels diferents partits que van acordar la data del referèndum i la pregunta es refermen en l'afirmació que “el 9-N hi haurà consulta, tant sí com no”. I són taxatius a dir que no admetran cap altra fórmula que no sigui aquesta. Res, doncs, que pretengui substituir-la, ni que fos donant veu al poble de Catalunya per acudir a les urnes i expressar lliurement, votant, la seva opinió sobre el futur del Principat, a través d'unes eleccions al Parlament. Cal valorar positivament la claredat i fermesa d'aquesta posició, que coincideix, a més, amb l'opinió dels moviments socials i, segurament, també de bona part de la nostra societat. Però aquesta unanimitat fèrria a l'entorn del referèndum, descartant altres opcions democràtiques ja d'entrada, només té un punt feble: s'ha de complir. I què passa, posem per cas si, per circumstàncies més que previsibles, finalment el poble català no pot acudir a les urnes perquè el referèndum no es fa? Com queden llavors els nostres representants polítics? Quina credibilitat els atorgaria la gent en el futur? Què faríem, en aquest cas: no votar, deixar-ho per a més endavant i esgotar la legislatura, com si res?

Asseguren els ferrers que el ferro s'ha de treballar en calent i, francament, no crec que la situació de tensió nacional actual aguanti gaire temps més i, sobretot, que superem fàcilment la frustració democràtica i nacional que significaria que el 9-N no passés absolutament res. Cal continuar defensant que volem votar, que volem fer-ho el 9-N i que volem votar en referèndum, però si el 9-N no n'hi ha, l'alternativa al no-referèndum no pot ser el no-res, sinó el vot. És incomprensible que nosaltres mateixos ens fem presoners d'afirmacions solemnes i ens tanquem totes les portes. Si, malgrat tot, es vol mantenir la convocatòria de referèndum, hem d'estar disposats a fer-lo de totes totes, a despit de la magnitud dels obstacles i amb una mobilització civil activa sense precedents. Si del que es tracta és de fer un gest de fermesa política, unitat democràtica i dignitat nacional, davant d'Espanya i als ulls del món, hem de poder votar a les urnes per a decidir el nostre futur. I si no votem en referèndum, hem de fer-ho en un format que només depengui de nosaltres, i aquest no és cap altre que en unes eleccions al Parlament per anar per feina. El que no podem és no fer res.

Hi ha, però, un altre aspecte preocupant: el govern de CiU no disposa de majoria absoluta al Parlament. Si l'anterior legislatura, fa només tres anys, els pressupostos s'aprovaven gràcies al PP, ara és ERC qui ajuda a passar-ne els comptes, si bé no es tracta d'un acord estable i general, com en el cas de BCN World, que ha requerit el suport d'un PSC en fase d'esfilagarsament permanent.

Només que un dels dos grups del govern se'n desmarqui, o bé que ho facin tan sols quatre diputats, ni comptant amb el suport d'ERC hi hauria una majoria parlamentària que donés suport als actuals estadants de la Generalitat. És evident, doncs, que un govern sense majoria estable és un govern feble i aquesta debilitat és una de les més alarmants del nostre procés actual. Si ja ho és en condicions normals, encara més en l'excepcionalitat del moment present. En qüestió de mesos s'hauran d'adoptar decisions valentes, enèrgiques, sense retop, d'aquelles que no poden prendre's des de la debilitat, sinó des de la força d'un govern robust, disposat a fer front a les adversitats que s'acostin i a liderar-ne el procés. No podem anar seriosament a la independència amb un govern feble. El 9-N volem votar, clar. Però no hi haurà més passos sense el primer pas. Per pilotar la darrera etapa que s'acosta caldrà un govern sòlid, ampli, de concentració nacional, perquè aquesta és la sola manera de no naufragar en el viatge per mar cap a Ítaca. A Madrid prou que ho saben. Aquí, també?