El PSC se'n va als toros

El 28 d'abril del 2001, a l'escenari del Kursaal de Sant Sebastià, es va fer un silenci que presagiava un moment culminant. Acte seguit, des del fons, van aparèixer Jaime Mayor Oreja, líder del PP basc, i Nicolás Redondo Terreros, secretari general del PSE-PSOE. Es van agafar de la mà i, de cop, amb gran fogositat, el públic assistent va començar a cridar “Espanya!, Espanya!, Espanya!”. Quinze dies més tard, el PNB guanyava les eleccions amb un resultat històric. Havien sortit vots basquistes de sota les pedres.

El Kursaal català ha estat el Teatre Victòria de Barcelona. Allà s'han donat les mans el PP, UPD, Vox i el PSC davant d'un públic igualment dominat per la fúria espanyola. L'unionisme no sembla tenir cap altra estratègia que la mateixa que va aplicar a Euskadi; és a dir, l'arrenglerament de les forces polítiques espanyolistes mentre, en paral·lel, l'Estat intenta destruir el lideratge d'Artur Mas, a imatge i semblança del que van aconseguir amb el lehendakari Ibarretxe. El procediment ni tan sols és nou; el front espanyolista s'ha aplicat reiteradament a Navarra.

La paradoxa és que en tots els casos en què el nacionalisme espanyol ha acordat aquesta unitat d'acció, els perjudicats, sempre, han estat els socialistes locals. Després d'aquella abraçada amb Mayor Oreja, el PSE-PSOE va baixar, per primer cop, a tercera força, amb un resultat catastròfic. A Navarra els passa exactament el mateix.

Així les coses, la incògnita principal és a qui beneficiarà aquesta subordinació estratègica del socialisme català a l'acció del nacionalisme espanyol. En teoria, una possibilitat seria que fos el PP qui encapçalés el moviment unionista, tot i que, a Catalunya, el més probable és que el PSC, en la pràctica, acabi actuant en el futur immediat com l'ala menys radical de l'espanyolisme desacomplexat de Ciutadans. Trist destí, per cert.