LA GALERIA
Vint anys, ja
Ahir va fer exactament vint anys que, a Ruanda, uns oficials del Front Patriòtic Ruandès es van emportar Joaquim Vallmajó de la parròquia on treballava, i ja ningú no el va veure més. Uns mesos després se'n confirmava l'assassinat, però no s'ha sabut mai on són les seves restes mortals. Fa poc que el seu gran amic i també missioner Josep Frigola (aquest al Níger) va escriure que l'interès entorn de Joaquim Vallmajó pot minvar en actualitat i visibilitat, però continuarà tocant el voraviu dels cors d'aquelles persones que volen aprendre a morir vivint i a viure morint.
Entre el reguitzell de familiars i amics que Vallmajó va deixar a Navata, al seu Empordà i molt més enllà, hi ha la gent del GEES de Figueres (Grup d'Empordaneses i Empordanesos per la Solidaritat) que, any rere any, van revifant el record d'en Quim mantenint envers ell una fidelitat i solidaritat a tota prova. Ahir dissabte, a les 8 del vespre i a La Cate de Figueres, els del GEES van organitzar un acte de record, i n'han publicat un cartell amb el suggeridor títol Vint anys connectats a Ruanda. En l'acte hi eren els germans, nebots i cosins d'en Quim, Jordi Palou-Loverdos, advocat representant de les víctimes del conflicte ruandès, Món Marquès, pedagog i membre de Justícia i Pau i Joseph Sagahutu, testimoni ruandès.
Al capdavant d'aquest grup d'empordaneses i empordanesos solidaris hi ha en Josep M.Bonet, meitat botiguer i meitat activista, que no para ni un moment en cap de les dues activitats. Ell i la gent del GEES, però també molts altres, oidà, tenim en Quim Vallmajó posat en un autèntic altar que no s'identifica pas amb la glòria de Bernini, sinó que és un altar a tocar de terra, consagrat a la memòria dels més pobres i els més febles, en la línia dels que canta l'himne revolucionari del socialisme internacional: “Debout les damnés de la terre/ debout les forçats de la faim.” Quan Josep Pla escrivia el volum 38 de l'Obra Completa Escrits empordanesos (anys 1977-1978), un dia em va preguntar si a l'Empordà hi havia algun sant oficial. Va ser mossèn Modest Prats qui li contestà: “No només no hi ha cap sant a l'Empordà sinó que no hi ha, tampoc i ni tan sols, cap beat ni beatificable.” Però tal com diu Josep Frigola, n'hi ha cabassats dels d'estar per casa, dels que vesteixen de feiner, dels marcats amb el segell indeleble d'haver estimat tant com n'han sabut.