L'Àlvar Valls, sense llibre pel mig

Saps què passa? Que les paraules se les emporta el vent. I quan passen els anys fan de mal aplegar. La crònica que et vaig dedicar fa una setmana, a més de provar de despertar interès pel teu llibre, intentava ser amena, humana, pròxima. Vaig aplegar alguns dels records que servo de llunyanes converses nostres que considerava interessants, que creia que m'havien ajudat a entendre la teva personalitat i les posava a l'abast del lector. No escrivia pas la teva biografia; només provava d'aportar unes pinzellades ben personals, anecdòtiques, directes, sobre l'autor d'un llibre. Generalment funciona i se sol agrair. Sembla que aquesta vegada no ens hem entès prou bé. O potser va ser fa vint anys que no ens entenguérem.

Mira: en cap moment vaig imaginar quan escrivia el meu paper que et presentés “com un pinxo de pel·lícula” i a la teva dona “com una mantinguda”. Però tu ho llegires així. La comunicació té aquestes coses. I parlem d'un paper escrit avui i llegit demà. Imagina els problemes per conciliar el que tu recordes del que volies dir fa vint anys i el que jo recordi que vaig entendre llavors. Cap dels dos no pot saber les paraules exactes. Vas dir realment el que volies dir? No ho pots saber. Vaig entendre bé el que deies? No ho puc saber. En tot cas, jo explicava el que recordo haver entès de les teves confidències en uns moments en que potser –per raons que em podria imaginar, però que no cal que imagini – no podies ser tan explícit com voldries.

De manera que, Àlvar, no cal indignar-se si el meu paper contenia algun error. Quan es parla de memòria sol passar. Entesos: només vas traduir las cançons de Cabaret al català i no pas al castellà. D'acord: qui et va demanar que ajudessis a la demolició d'un pont no va ser la policia sinó un col·laborador del Comú. Tu ho expliques ara i jo ho dono per bo. Errors més greus els trobaríem, per poc que busquéssim, en la majoria dels diaris que han sortit al carrer aquest matí. Ho saps tant bé com jo. De manera que no expliquen de cap manera ni la teva perplexitat ni la teva indignació.

Què ens queda, doncs? Els drets de traducció que assegures que no vas cobrar? Si és així, em sap greu. Em sap greu que no et paguessin. Llavors sí que podies sentir perplexitat i indignació. Perquè el que no em pots dir és que jo m'inventi la xifra de les 50.000 pessetes (que, si no cobraves, pensaves cobrar) ni l'argúcia de fer-les cobrar pel teu pare. Seria certament al·lucinant tanta imaginació per part meva. Però, saps què et dic? No em fa res donar-te tota la raó. Ara el que compta és el teu llibre. Com que el deus haver treballat sobre notes i papers, serà més fiable que els nostres records contradictoris o discrepants. Molta sort al llibre, a la teva esposa i a tu mateix. Aquest és el joc real.