Mòbils

Per celebrar Sant Jordi vaig anar a una escola a explicar un conte. Trobo que les escoles fan santament d'involucrar pares, mares, avis i àvies, germans grans i tota la família en l'educació dels seus alumnes. Massa poc que ho fan, massa poc que ens hi impliquem. Jo crec a ulls clucs en la comunitat educativa, és a dir, en les persones que eduquem no només els nostres fills sinó també els fills dels altres. Total, que me'n vaig anar molt feliç i esperançada a explicar un conte. Ens van demanar que els llibres parlessin de sentiments, i jo els vaig portar la petita història d'un petit ós que es pensa que a casa seva no l'estimen perquè troba els seus pares una mica distants, sobretot la seva mare. Això, no cal dir-ho, li produeix una gran tristesa. Sort dels amics, com sempre! Perquè quan els seus amics li pregunten què té i ell els ho explica, el llop –molt llest!– lliga caps i li diu que li sembla que el que passa és que la seva mare porta un ós petit a dintre la panxa. I és veritat! La mare óssa tranquil·litza l'osset i li diu: “Una mare estima sempre tots i cada un dels seus fills, i el seu amor és per sempre.” Un conte molt bonic... Acabat el conte, les professores van preguntar als nens i a les nenes si alguna vegada se sentien tristos. La majoria no van dir res, alguns van dir que no... Però hi va haver un nen que va explicar, a poc a poc, vacil·lant però amb les frases prou ben estructurades perquè se l'entengués d'allò més bé, que ell estava trist perquè volia explicar coses a la seva mare però que ella sempre estava parlant pel mòbil, pendent del mòbil, i no li feia cas. Estic del tot, del tot convençuda, que la mare d'aquest nen és una bona mare, amable i afectuosa, que l'estima i el cuida. Una mare potser aclaparada per la feina, per unes comandes, per una nòmina que se li aguanta per un fil. Com la majoria de mares i pares. Però això no evita que el sentiment que té el seu fill petit és que no li fa cas. Ostres, ostres! Que complicada que és, la vida!