Repensant el treball

Actualment, i en un entorn de crisi, un atur galopant, i un Estat espanyol que no ajuda, sinó que castiga (amb 17 milions d'euros menys aquest 2014 per a polítiques actives d'ocupació), ens trobem davant una lectura molt diferent del concepte de treball: ara ja no és un càstig, sinó un suplici, un insult per a tota persona disposada a treballar, preparada i alhora explotada si finalment opta a un lloc de treball.

Si analitzem el treball des d'una concepció econòmica, aquest sempre s'ha definit com un esforç humà aplicat a la producció de la riquesa, i és, per tant, un factor de producció, però des d'un punt de vista social el treball no sempre té una contrapartida econòmica o en espècie.

Històricament, la paraula ‘trebalL' té una càrrega semàntica de penalitat, tribulació, de situació anguniosa. Ho podem veure a les Homilies d'Organyà: “Grans penes i grans trebals”, o a l'obra de Ramon Llull: “Jesuchrist… volch esser pobre el volch sofrir trebayls e mort.” També té el significat d'allò que es fa penosament, és a dir, com a esforç o fatiga: “En així viuia sens trebayll de pescar” (R. Llull), o com un desmai o atac: “És que al reu li ha agafat un treball en anar-lo a treure de la capella” (R. Caselles). Fins i tot és sinònim de defecte: “Aquest homo sempre arriba tard; té aquest treball!”. Si ens aturem al refranyer, o al que en diem també saviesa popular, el treball és vist des de diversos punts de vista, tant pot “dignificar” com esclavitzar o ser objecte d'abús: “molt treball i poc cabal” (molt d'esforç i poca remuneració), “treballs amb pa són bons de passar” (el treball o les preocupacions es mitiguen amb un bon guany o rendes segures), “el treball és virtut, però a mi em put” (tothom alaba el treball però són pocs els qui prenguin gust de treballar).

Des del camp etimològic, Joan Coromines explica que la paraula treballar prové del llatí tripaliare, de tripalium, instrument de tortura que s'utilitzava per infligir dolor i sofriment. Treballar significa, doncs, ocupar-se amb obstinació en alguna cosa, sotmetre una matèria a una acció contínua i metòdica per donar-li forma i sofrir els esforços a què es troba sotmesa. En el Gènesi mateix, Jahvè expulsa Adam i Eva del Paradís i castiga l'home amb el treball.

Avui, doncs, que és precisament el Dia del Treball, ens costa déu i ajut menjar de la terra treballant, perquè estem sotmesos a una relació de treball-salari. El treball és un dret, segons la intocable Constitució Espanyola, del qual no “gaudeixen” a Catalunya 624.500 persones, que és el nombre d'aturats inscrits a les oficines d'ocupació fins al març del 2014, segons dades de l'Idescat.

Ara el treball pren noves dimensions: si no hi ha feina, ja tenim feina a buscar-ne. El treball s'ha convertit en un esport de risc, risc de no rebre cap ajut social, risc de no arribar a final de mes, risc de pensar que no se'ns valora socialment o risc de caure en el risc. Ara, però, també és l'hora de cercar noves perspectives, noves visions d'aquest dret constitucional, que ens permetin repensar el treball no pas com un càstig sinó com una porta oberta a la iniciativa, a l'emprenedoria i a la creativitat. Per a això ens calen polítiques socials i laborals progressistes, acompanyades de plena autoestima i autoconfiança: polítiques i valors que ens permetran generar ocupació i sobretot dignitat.