LA GALERIA
Una de lladres
Divendres passat, a la nit, vaig tornar a Barcelona amb l'escriptora Isabel-Clara Simó, que havia vingut a fer una conferència a Lloret. Durant el viatge em va comentar la imatge depriment que li havia deixat un robatori sofert a la seva casa de l'Ametlla del Vallès. Ves per on, com són les coses, jo mateix, poc després, també experimentaria un fet semblant. Al davant d'on visc posseeixo una planta baixa que llogo com a botiga i, al damunt, només hi ha un terrat, la part que surt de la caixa d'escala d'accés i una habitació. Fa temps que ho vaig omplir amb materials secundaris de les meves col·leccions de jove, que no em caben a casa mateix. També vaig muntar-hi una prestatgeria per posar-hi llibres repetits i encara uns dalts per guardar-hi els elements bàsics del pessebre de cada any. Doncs bé, aquest és el panorama amb què es van trobar els lladres en la seva irrupció imprevista. Em diuen els entesos que aquesta gent opera entre cinc i set del matí. Jo dormia plàcidament i no vaig sentir res. Millor. Devien pujar amb una escala portàtil recalcada a la façana i van rompre la persiana i el vidre de la finestra que dóna a l'habitació. Gairebé sento ganes de demanar disculpes al lladre. Imaginin-se vostès com n'ha de ser de frustrant entrar dins d'una casa per enriquir-te i obrir la primera capsa i trobar-hi minerals, anar per la segona i veure-hi rocs, destapar la tercera i més rocs, i a la quarta, fragments de rajoletes, i a la cinquena trossos de terrissa ibèrica, i a la sexta, fragments de tègula romana, i a la sèptima trossos d'olles medievals, i a l'octava ferros vells, i en un petit moble amb calaixets, capses de llumins, cromos, recordatoris, estampetes... Em sembla que gairebé no se'n van endur res, ni tan sols alguns estris de llautó, coure, ferro i plom que hi tenia. La veritat és que, sense perseguir-ho, els vaig ajudar força. Al davant de les caixes hi havia escrit el contingut. Després de comprovar-ne algunes, ja no es van cansar movent pes. I als dalts, convençuts que tinc paraula i que allà on deia “ornamentació nadalenca” hi havia boles i llumetes, i allà on posava “figures de pessebre” només hi havia sant Josep i la Mare de Déu, el nen Jesús, el bou i la mula i poc més, no van tocar res. Més o menys com en el cas del nostre fill adoptiu Ernest Adler (Karlsbad 1906-Lloret 1996), excel·lent humorista, que vivia als afores del poble i tenia un cartell a la porta que deia: “Señores ladrones: no se molesten en entrar. Las otras veces que lo hicieron no encontraron nada.”