Ícar

Vam arribar a pensar que el futbol era un esport convencional i que el Barça de Pep Guardiola (i de Tito Vilanova) era tota una altra cosa. D'acord, les regles eren les mateixes per a tothom, però aquell equip jugava de tal manera que no es tractava de considerar que era una possibilitat més del joc sinó que, la manera, es convertia en una nova categoria i, doncs, feia que l'esport, en ell mateix, fos diferent. Els ditirambes no acabaven però es concentraven en aquesta valoració que miro d'explicar. O en dèiem un altre nom, d'aquell tipus de plantejament a la gespa, o consideràvem que l'únic futbol possible, el que definia l'esport, el que li donava credibilitat i necessitat, era el d'aquell Barça.

Més enllà d'això, no hi ha res. No és que fos un isme sinó que naixia un
art nou. No és que s'avingués al fluir
de la història, sinó que en creava una
de nova.

En aquella famosa frase, una de tantes, que havia dit Boskov (un entrenador que també ha traspassat fa poc), el futbol era incert “perquè tots els partits comencen 0-0”. Doncs, no. El Barça que vèiem des del 2008 trencava l'axioma. No era incert perquè es dibuixava com una previsible, segura i sòlida peça teatral –un mecanisme infal·lible– amb un resultat sabut, encara que el partit comencés amb empat.

Ara sembla que tot s'hagi acabat. Ara triomfa un altre tipus de futbol. El de la potència física, el de les corredisses. I sembla que la filigrana del toc i la possessió hagin d'anar a parar al bagul de les relíquies, de les coses inservibles. Permetin-me que discrepi. De fet, fins i tot ho ha dit l'entrenador del Madrid: això no s'ha acabat. Ara més que mai, en aquests dies tristos, convé
reivindicar aquell somni. Potser sí,
potser Ícar ara ha caigut a l'oceà. Uns quants se n'alegren, del fracàs dels atrevits. Però ell va gosar volar fins al
sol. I aquelles ales, molles, ara en desús, encara poden servir per tornar a provar-ho.