Pàtria i parc

Bonaventura Aribau presideix un banquet darrere un altre. La pàtria que enyorava, i que recorda l'escultura que té al parc de la Ciutadella de Barcelona, ha canviat molt des que el 1833 es van publicar els versos a El Vapor. I ara, al voltant d'aquest monument, hi ha una festa permanent. No és que s'hi facin recitals poètics en llemosí, tot i que també s'hi pot sentir algun primer vagit en català dels bebès que beuen “de mugró matern la dolça llet”. Festa i pícnic, globus i taules parades amb tota mena de viandes, carmanyoles, paperines de patates i refrescos. Amb el bon temps la Ciutadella es queda curta per la funció que li projectava el seu dissenyador, Josep Fontserè: “Els jardins són a la ciutat el que els pulmons a les persones.” Això que sembla evident i assumit, tampoc no era un criteri urbanístic tan acceptat a finals del segle XIX, quan es va construir el parc. Aquest u de maig a la tarda tota la Ciutadella era un monument humà a la Pàtria no crispada. Després, al vespre, a la rodalia, amb els contenidors cremats i la primera intervenció de la policia sense bales de goma, ja era una altra cosa. Però mentrestant al parc no sabies ben bé si eres en les proves de preparació del Trapezi, de tants equilibristes vocacionals com hi havia passant la maroma entre dos arbres, o a l'acampada de Woodstock. Els pulmons del personal respiraven, l'herba ho tenia més complicat de tanta gent com hi havia estesa damunt de mantes, amb estovalles i cassoles. El Mamut tenia cua de retratista, les barques de l'estany semblaven els autos de xoc, i a la cascada, on també va treballar Gaudí de jovenet, la gent es preguntava per què no hi posen com a mínim una peixera, allà on diu que hi havia l'aquàrium. Pensava en la pàtria i els moviments de terra del parc, ara que s'encavalquen tricentenari i el bicentenari del Prim, que va cedir aquests terrenys a Barcelona, després que en la guerra de Successió, Felip V els transformés en fortalesa militar, en el malson dels catalans.