‘Ora pro nobis', Joan XXIII
el seu error va ser convocar el concili sense renovar la cúria. I és al revés: el mèrit és que, sense renovar la cúria, va capgirar l'Església
de dalt a baix
Joan XXIII ja té un dia propi en el santoral: l'11 d'octubre. La data no pot ser més escaient. L'11 d'octubre del 1962 va tenir lloc la inauguració del Concili Vaticà II, l'obra magna del papa Joan. Sense el concili, l'Església d'avui seria la d'ahir: la mateixa que molts vam conèixer i que va conèixer també Angelo Roncalli. El model d'Església que dissenyà el Concili de Trento. Aquest concili va estar vigent fins al Vaticà II. Una durada de quatre segles. En aquest sentit, el Vaticà II, comparat amb el de Trento, no passa de ser un adolescent. Però un adolescent amb molta vida al davant. I amb la garantia de la santedat canònica, que fins ara li havia estat, si no negada, sí ajornada per la cúria, convençuda com estava que es necessitarien cent anys per corregir els seus errors.
Des del punt de vista de la cúria, la mateixa convocatòria del concili ja era el primer d'una llarga cadena d'errors. En opinió de la gent, en canvi, hauria estat un error no convocar-lo. El poble, creient o no, mai no ha dubtat de la santedat del papa Joan. Però és que els pares conciliars, tampoc. La prova és que, abans no s'acabés el concili, proposaren la seva canonització (per aclamació, o sigui: sense el procés burocràtic) no una sinó dues vegades (novembre del 64 i octubre del 65). I ambdues, la cúria ho va impedir. Val a dir que amb el silenci còmplice de Pau VI, que tenia el cor dividit i volia beatificar conjuntament Pius XII i el papa Joan. No endebades es guanyà el sobrenom de Hamlet. El procés de Pius XII no prosperà, com era de preveure, a causa de l'Holocaust jueu, i el de Joan XXIII es postergà. No seria beatificat fins a l'11 de setembre del 2000, aprofitant el Jubileu. Acompanyat (això sí) de Pius IX, el seu antípoda en tot.
No s'assemblen en res. Pius IX va ser un papa autoritari, egocèntric, antisemita, gens partidari dels drets humans i propagador de la seva pròpia infal·libilitat. Joan XXIII, tot el contrari. Quan era delegat apostòlic a Bulgària i, posteriorment, a Turquia, ja va demostrar el seu amor al poble jueu, salvant de la deportació tots els infants que va poder i un bon nombre d'adults. A base d'estendre certificats de baptisme en blanc. Sàvia estratègia de la bondat personificada. No menys sàvia va ser l'estratègia seguida en la convocatòria del concili. En aquell històric moment, ja sabia que els bisbes de l'Europa de l'est podrien assistir al concili, perquè comptava amb la complicitat de Khrusxov. O sigui que, si no arriba a ser per la mà esquerra de Joan XXIII, Carol Wojtyla no hauria tingut cap possibilitat de ser papa. Ni tampoc Montini, sense Joan XXIII. Convé recordar-ho, perquè han transcorregut 50 anys d'ençà de la seva mort. Més que suficients per oblidar la talla d'un papa tan excepcional. Un papa que ja era sant abans de ser papa, i molt més savi que tots els que el van precedir. Ja no diguem dels seus successors, que si haguessin estat savis, no l'haurien postergat. Ni seríem on som. Se li han atribuït tots els mals, i aquest ha estat precisament el més greu.
La canonització sembla qui sap què, i no és res de l'altre món. Ja s'ha vist si n'era de fàcil dur-la a terme. Per què s'ha trigat tant? A qui ha beneficiat aquesta tardança? A ningú, llevat de la cúria. Justament és aquí on Joan XXIII va demostrar la seva intel·ligència, mai prou reconeguda. Sempre s'ha dit que el seu error va ser convocar el concili sense renovar la cúria. I és al revés: el mèrit és que, sense renovar la cúria, va capgirar l'Església de dalt a baix. I quan la cúria se n'adonà, ja era massa tard. Va ser més llest que tots ells. Sant i savi. Ora pro nobis, Joan XXIII.
