Sociòpata!

Per raó de la galvana estiuenca –sobretot si no es fan pròpiament vacances–, ve que un s'acaba mig mirant una sèrie d'aquestes nord-americanes en horari de nit. Amb les corresponents dosis de violència més o menys gratuïta. D'espectacularitat dosificada i amb alternança de realisme cru i d'inversemblança comportable. En un moment donat, però –la cosa va del segrest del fill d'un multimilionari–, cal dotar la trama, cada cop més enrevessada, de pinyol ideològic. Si no tot són –ni han de ser, ni poden ser– els diners en aquesta vida i, en conseqüència, tampoc en aquest segrest, ¿per què és que es mouen aleshores aquests xoriçananos de ricatxos? Doncs perquè, a més de per la pasta, actuen imbuïts per un afany transcendent de denunciar els perills que assetgen el planeta. Res millor que el cop que estan duent a terme per obtenir un gran ressò per a la seva causa mil·lenarista. I llavors és que ve la bona –una negrita detectiva–, i a la dolentota –una blanquita de posat vagament letiziesc– li retreu de ser en el fons una «sociòpata»! Sorprenent paraula! Argotisme sens dubte repescat del jargó de sociòlegs del morro fort. Amb l'avantatge que, per associació amb encunys terminològics anàlegs i prou més usuals, com ara el de ludòpata, permet de designar, amb marxamo cientifista, el que fins ara anomenàvem salvapàtries o milloramons. Gent que sublima els seus problemes personals a còpia de pretendre reformar la societat a fums de sabatot.

D'altra banda, el mot, si li apliquem algun dels criteris establerts per Jean Cohen a Le haut langage (1979), revesteix una certa dosi de poeticitat: no presenta un antònim clar (què fóra el contrari d'un sociòpata?) i esdevé així prou més ambigu, més suggeridor i més literari, per tant. Aquesta gràcia formal n'és també alhora, però, el més greu inconvenient funcional. Perquè, on acaba el compromís social i on comença la sociopatia? Qui es demostrarà més com a què?: els catalanets manifestants o els togats del TC ribotejants?